divendres, 11 d’agost de 2017

VELLES PARAULES MEVES

Mirall



La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta

I el cel de fosc metall

com un punyal s’endinsa

fins el cor de la terra.



De la finestra estant,

em veig a mi mateixa.

El corriol és curt,

L’aigua,  propera.

Esdevinc un esbós:

Dona donant l’esquena.



La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta.

Un presagi d’onades

inerta m’arrossega.

L’últim record que salta

és la trena de plata

compacta i vertical

partint la meva esquena.
Glòria Abras Pou, Poemes inèditshttps://dsigned.me/wp-content/uploads/machine-a-ecrire.jpg

Signat Le Blog, grafista freelance, Lyon





Succés

I

Portava el vestit blanc

de les festes més belles.

El vi blanc coll avall

i els glops de l’amant tendre.

Jardins sobre les pells,

laberints sense llei,

celebracions secretes,

sanglots, sospirs, suors,

un sol país el nostre,

tu i jo, jo i tu, nosaltres

com una única terra.

Illa de besos llargs

Illa d’ofec i febre.

II

Varem perdre les mans

que, de cop, eren cegues

I ja no coneixíem

els nostres ulls de sempre.

Portava el vestit blanc

de les festes més belles,

blanca vela estripada

vella barca estellada

surava malferida

a l’ull de la tempesta.



Glòria Abras Pou – Poemes inèdits




dimecres, 2 d’agost de 2017

OLGA XIRINACS, QUAN LES PARAULES ENS FAN COMPANYIA

Resultat d'imatges de olga xirinacs
    Olga Xirinacs, fotografia cedida per l'escriptora al digital Surtdecasa.cat
(...)
A casa hi ha un mirall ovalat, gran, que forma part del bufet que un arquitecte va fer per encàrrec dels avis. M'hi he mirat moltes vegades per veure'm formar part del mobiliari, interrogant-me jo mateixa a través de la imatge, com una ombra de les que Joan Alcover fa lliscar lentament pels retaules.
La llàgrima del Guepard és la meva i la de tots els que, com jo, arriben al final de les seves vides i s'adonen que la llàgrima és una condensació de la vida que han viscut, de la que no haurien volgut viure i de la que encara, en el seu crepuscle, els tocarà viure. També hi ha la joventut perduda, en aquesta llàgrima. Es miren al mirall. Sempre han volgut ser forts, moltes vegades dominants, però en aquest moment contemplen com es forma la llàgrima, candent com metall expulsat per una erupció volcànica, els crema la pell i la contemplen, no l'eixuguen, la deixen lliscar precisament perquè la llàgrima els ho diu tot: és el moment d'inflexió de la vida; has deixat de ser autònom, altres et conduiran pels camins que ja no podràs triar.

Olga Xirinacs
La llàgrima del Príncep de Salina (fragment).

Del llibre:
LA CRISI DELS VUITANTA
Xirinacs, Olga
Editorial Meteora S.L.
Barcelona
abril 2016

Poques paraules i meravellosament dites. Olga Xirinacs, excel·lent escriptora i també pianista toca amb punyent encert totes les tecles dels sentits. La llegeixo i m'hipnotitza la seva serenor, la saviesa que desprèn cada una una de les reflexions que ens deixa sobre el paper d'un llibre que ens parla i ens fa companyia. Que la vida la retingui molts anys i que ens vagi escrivint perquè, amb ella, estem menys sols.                    

dimarts, 25 de juliol de 2017

BLAI BONET, NARRATIVA ANTOLÒGICA

Resultat d'imatges de FUSILAMIENTOS fotografía
Fusilamientos- Font: Blog, Visiones de la crueldad



(...)
El cotxe, enfront del cementiri, encengué els fars i enfocà tota la tàpia. Se veien les passioneres verdes que penjaven damunt la paret. Els uniformats deixaren els fanals en terra; llevaren els grillons als homes i els homes estenien els braços , vinclaven les cames com si haguessin de caure i cridaven dient noms de dona i d'home. Deien els noms d'home amb una veu particular, amb una veu petita i més esqueixada, com si anomenessin el nom d'un noi. Amb la culata del fusell els empenyien cap a la tàpia. Se posaren en filera molt junts, de cara a la paret. Ploraven com ases. A dos metres de distància, els milicians dispararen els fusells metralladors. Tots varen caure d'esquena amb els braços estesos, com titelles. Després se sentien un gemecs llargs, dèbils. S'hi acostà un home amb una pistola - ¡pam, pam, pam, pam! - i se va estendre un silenci estirat damunt tot el camp. El cotxe apagà els fars i la tàpia quedà quasi negra, amb una mica de lluna damunt les pedres. Cantà un ocell dins una alzina . I els olorosos pins se movien, olorosos i verds, sota les estrelles.  (...)

EL MAR
Blai Bonet, 1958

CLUB EDITOR
1ª EDICIÓ, MARÇ DEL 2011
bARCELONA

Blai Bonet, Santanyí, Balears, 1926, Cala Figuera, 1997

Faulkner hauria gaudit llegint-lo i, tal vegada, hauria sentit enveja.

dijous, 13 de juliol de 2017

MARIA CABRERA CALLÍS, ESTACIÓ D'ENLLAÇ

Estació de tren de Badalona.JPG


INTERLUDI A LES VIES

Sec a l'estació

el viure a les vies
el pas de les hores
el ferro a les venes

tan fàcil
i un fil de vent
resseguint-li les galtes.


Maria Cabrera Callís


EPÍLEG A LES VIES

          Lectura en clau vitalista
          per a qui un dia ballava
          amb mi sense sabates.

Sec a l'estació del viure
a les vies el pas de les hores

el ferro roent a les venes
tan fàcil
i un raig de sol
resseguint l'esperança
.

Maria Cabrera i Callís

També ens hem acompanyat molt les vies i jo. Maria Cabrera en fa música poètica i jo, fins ara, n'he fet suggeridor silenci tancat en el meu cap. M'ha encegat els ulls el gris viu de les vies que viuen dibuixant línies paral·leles que, de tant en tant, es creuen en insòlits revolts que segueixen els capricis del paisatge. I de vegades s'han parat els trens perquè ens hem dit adéu o fins demà o que et vagi bé. O res. I de vegades s'han parat els trens perquè a les vies hi hagut sang. Sempre acabo recordant-la. Roja i lluent, la sang.

Maria Cabrera i Callís va néixer a Girona l'any 1986. 
Val la pena llegir i rellegir els seus versos.
Ella diu que "la poesia és música que es fa amb paraules".
Jo hi afegeixo, les paraules són música.

Glòria Abras Pou

Poemes: Mag poesia
Fotografia: Estació de ferrocarril, Badalona

dissabte, 20 de maig de 2017

SANTA MARGHERITA DI BELICE, LA VIL·LA D'EL GUEPARD

Palau Filangeri Cuto i esglèsia -Santa Margherita di Belice
En principi no ho teníem previst però viatjar per Sicília i acostar-se -només faltaria-a Agrigento ens va recordar la proximitat de Santa Margherita di Belice, Margarita en la parla siciliana. Era fàcil anar-hi empesos per la força del record d'una novel·la tan cabdal com és El Guepard així com de la fidel i bellíssima versio cinematogràfica que en va fer el realitzador Luchino Visconti.
Al cementiri de Palerm ja havíem visitat les discretes tombes dels Lampedusa, la princesa mare de l'escriptor, l'escriptor i la seva esposa. Per poc lletraferit i cinèfil que siguis Sicília t'arrossega amb la seva llum solar ferotgement compacta com una força més de la dotada naturalesa de l'illa.
Santa Margarita di Belice és un poble petit i quiet amb una plaça llarga que acull un parell de bars i amb prou espai com per ballar-hi, fer tertúlia o restar-hi en silenci.Tocant la plaça hi ha el palau Lampedusa, en realitat Filangeri-Cuto, ja que era la mare de Giuseppe Tomasi qui ostentava el títol de princesa que va heretar el seu únic fill, príncep, és clar.
Actualment la propietat pertany al municipi i s'hi poden admirar les fosques i profundes sales que Visconti va emprar per filmar bona part de la pel·lícula. Hi ha reproduccions en format maniquí de tots els actors i també es conserven moltes fotografies de la filmació on hi podem veure el magnífic príncep de Salina interpretat per Burt Lancaster, el bell Alain Delon fent de Tancredi i Claudia Cardinale jugant la fresca i espontània Angèlica que omple de vida la severa mansió. S'hi exhibeixen també traduccions d'El Guepard en molts idiomes i, en resum, la volta resulta gratificant perquè desvetlla un munt de records.
Al defora el poble es fregia en silenci i així vàrem fer una "passegiatta" pel parc del palau que ara és del poble i on tant hi devia haver jugat el petit príncep envoltat de preceptors sota l'atenta vigilància de la seva mare.Quan entres al poble, cartells amb lletres gegantines exhibeixen el símbol de la noble família, el guepard i així ens fan saber, per si no ens en havíem adonat, que estem arribant a Donnafugatta, el poble d'estiueig on els Salina de la novel·la passaven llargs estius.
Vàrem ser visitants únics aquell matí que va culminar en un dels restaurants del poble on hi servien  abundant peix cruixent i saborós, encara impregnat de l'aroma del mar.
Després varem anar deixant la transparència d'aquell racó de terra ardent per retornar a Agrigento, un dels llocs més bonics d'aquesta illa sorprenent, sempre més bella del que es pugui esperar. Paisatges volcànics i platges coronades pels capitells imponents de Magna Grècia, terrenys de cultiu i de pastura i indrets encantadors com el que acabàvem de descobrir seguint la ruta d'aquell cavaller que ens hauria de deixar una obra immortal.

Glòria Abras Pou

Plaça just al davant del Palau i l'esglèsia

dissabte, 13 de maig de 2017

ELS AMORS ANÒNIMS

mujer-vampiro Edvard Munch

Tancàvem les portes.

Fugíem de la llum.

Tant ens abraçàvem

que els ossos ploraven

d’un enyor futur.

Quan ens separàvem

la pell s’estripava

perquè n’érem un.

Com besties ferides

sortíem a l’aire

l’un de l’altra, lluny.


Glòria Abras Pou
Poem inèdit - Sense Títol


Il·lustració, pintura d'Edvard Munch