dissabte, 25 de novembre de 2017

PIEDAD BONNETT, LO QUE NO TIENE NOMBRE

Fa dues setmanes acostava una mostra de la preciosa poesia de Piedad Bonnett (Amalfi, Antiòquia, Colombia, 1951). Deia que poques coses o cap sabia d'ella. Per sort la xarxa m'ha permès, sense grans esforços, fer una petita cerca on hi he trobat coses que m'han interessat. Ara sé que és professora de Literatura a la Universidad de los Andes, sé que està casada, que té dues filles i un fill que li falta des del 2013.
I aquí ve un silenci necessari.

He descobert la tragèdia a través d'un llibre autobiogràfic que em vaig afanyar a adquirir i a llegir com una aprenent de Júlia. que és una mestra en moltes coses i, en especial, en batre rècords de lectura i escriptura.

Així que tinc a les mans el llibre desitjat, Lo que no tiene nombre.
I efectivament, per una mare, no en deu de tenir de nom el que s'experimenta quan et deixa un fill, un xicot de 28 anys que,  després de 8 lluïtant constantment contra una malaltia mental ferotge, acaba per saltar -volar- des d'un terrat de Manhattan fins a esclafar-se el crani. Daniel Segura B. era un pintor interessant, també exercia de professor de Belles Arts i havia fet mestratges o mestries en Arquitectura i Disseny així com en comptabilitat -per que volia saber gestionar els seus comptes si un dia la seva producció esdevenia un èxit de vendes-.
Com a síntesi d'aquest llibre escrit des de les ferides i, tanmateix, enormement contingut pel que fa als sentiments que l'autora expressa amb sobrietat, transcric l'última pàgina del petit volum, un paràgraf que Bonnett dirigeix al seu fill mort i que, per sí sol, explica la infinita i dolorosa grandesa d'allò que no té nom.

ENVÍO

Dani, Dani querido. me preguntaste alguna vez si te ayudaría a llegar al final. Nunca lo dije en voz alta, pero lo pensé mil veces: sí, te ayudaría, si de ese modo evitaba tu enorme sufrimiento. Y mira, nada pude hacer. Ahora, pues, he tratado de darle a tu vida, a tu muerte y a mi pena otro sentido. Otros levantan monumentos, graban lápidas. Yo he vuelto a parirte, con el mismo dolor, para que vivas un poco más, para que no desaparezcas de la memoria. Y lo he hecho con palabras, porque ellas, que son móviles, que hablan siempre de manera distinta, no petrifican, no hacen las veces de tumba. Son la poca sangre que puedo darte, que puedo darme.

PIEDAD BONNETT
Lo que no tiene nombre
Editorial Alfaguara
Agost de 2013


"Autorretrato" - Daniel Segura B.

divendres, 10 de novembre de 2017

PIEDAD BONNETT, LA PALABRA, LA DULCE MENTIROSA

PIEDAD BONNETT- Amalfi, Colombia, 1951
Asedio

                         "Si te ponen miedo mis ojos ausentes, mis ojos noctámbulos,
                                                                                                          mis ojos dementes..."
                                                                                                                        León de Greiff


No me culpes.
Por rondar tu casa como una pantera
y husmear en la tierra tus pisadas.
Por traspasar tus muros,
por abrir agujeros para verte soñar.
Por preparar mis filtros vestida de hechichera,
por recordar tus ojos de hielo mientras guardo
entre mis ropas un punzón de acero.
Por abrir trampas
y clavar cuchillos en todos tus caminos.
Por salir en la noche a la montaña
para gritar tu nombre
y por manchar con él los blancos paredones
de las iglesias y los hospitales.
Hay en mí una paloma
que entristece la noche con su arrullo.
Mi noche de blasfemias y de lágrimas.


"Círculo y Ceniza"


Canción

Nunca fue tan hermosa la mentira
como en tu boca, en medio
de pequeñas verdades banales
que eran todo
tu mundo que yo amaba,
mentira desprendida
sin afanes, cayendo
como lluvia
sobre la oscura tierra desolada.
Nunca tan dulce fue la mentirosa
palabra enamorada apenas dicha,
ni tan altos los sueños
ni tan fiero
el fuego esplendoroso que sembrara.
Nunca, tampoco,
tanto dolor se amotinó de golpe,
ni tan herida estuvo la esperanza.

"Círculo y Ceniza"


La palabra...

La palabra,
-esa hechicera-
me devuelve la forma de tu pecho,
la humedad de tu axila, la sedosa
caricia de tu vello.
La palabra se hace agua, se hace lágrima,
se hace calor, saliva, piel y beso.
La palabra,
loca fabuladora del deseo.
Te exorcisa y a mí vienes volando
con las manos vacías.
Con tu apenas sonrisa
galopas sobre el tiempo.
La palabra,
la dulce mentirosa,
tiende su trampa y yo te recupero.
Tinta.
Letras de tinta.
De tinta la mentira.
Palabras, letras, tinta.
Y tú tan lejos.
"Círculo y Ceniza"




Em permeto el luxe de copiar i enganxar tres preciosos poemes de Piedad Bonett, colombiana nascuda a Antioquia l'any 1951. Bonett es va llicenciar en filosofia i lletres i és professora a la universitat. També té estudis de disseny i arquitectura.
Res més sé de la seva vida del que ella m'explica, ves a saber en quina misteriosa clau, en els poemes que escriu, elegants, intimistes, impregnats de tots els sentiments que componen l'amor i el desamor, l'oblit i el record incurable.
M'agradaria saber d'on neix el seu llenguatge savi i amorós, a quins amors encamina preguntes i afirmacions que no tindran resposta.
Ella mateixa ens en dóna pistes: "TINTA. /  LETRAS DE TINTA. / DE TINTA  LA MENTIRA./  PALABRAS, LETRAS, TINTA. / Y TÚ TAN LEJOS.

Glòria Abras Pou

dimecres, 25 d’octubre de 2017

ALEJANDRA PIZARNIK, PARAULES QUE PATEIXEN



        

 Anillos de ceniza                                                        A Cristina Campo 

Son mis voces cantando
para que no canten ellos,
los amordazados grismente en el alba,
los vestidos de pájaro desolado en la lluvia.

Hay, en la espera,
un rumor a lila rompiéndose.
Y hay, cuando viene el día,
una partición de sol en pequeños soles negros.
Y cuando es de noche, siempre,
una tribu de palabras mutiladas
busca asilo en mi garganta
para que no canten ellos,los funestos dueños del silencio.
  

                                                
Cuarto solo

Si te atreves a sorprender
la verdad de esta vieja pared;
y sus fisuras, desgarraduras,
formando rostros, esfinges,
manos, clepsidras,
seguramente vendrá
una presencia para tu sed,
probablemente partirá
esta ausencia que te bebe.






Despedida

Mata su luz un fuego abandonado.
Sube su canto un pájaro enamorado.
Tantas criaturas ávidas en mi silencio
y esta pequeña lluvia que me acompaña.


De "Los trabajos y las noches" 1965




Seria molt agosarada si pretingués parlar d'Alejandra Pizarnik com si la conegués. Aquesta criatura , que respira constantment una poesia ferida i feridora, va néixer a Avellaneda (Argentina) l'any 1936 i va morir-hi 35 anys més tard d'una sobredosi de barbitúrics que, després d'anys, ja no l'ajudaven a patir menys. Pizarnik era filla de jueus russos establerts com a joiers a Avellaneda. La família gaudia de'una sòlida posició econòmica i a Alejandra mai no li varen faltar bens materials ni tampoc  estudis i viatges que la seva esmolada sensibilitat reclamava àvidament. No. Mai no li varen faltar bens materials ni accessos fàcils al món intel·lectual des del culte i dens Buenos Aires fins al París dels 60 que l'esperava immens i ric i que la va acollir durant uns anys. A París va entrar de seguida en el món dels artistes, pintors, periodistes, poetes. El seu món. Allí va ser, immediatament reconeguda, com una poeta de talent poderós. Es va relacionar amb intel·lectuals francesos però també amb argentins que vivien a la ciutat de la llum com ara el creador de "Rayuela" Julio Cortázar.

I tenint tot això,  que no era poc,  li sobraven elements que desgraciaven inevitablement els dies de la seva curta vida. Pizarnik sofria de sobreprès i d'acné mentre la seva única germana havia nascut alta, rossa i prima. Pizarnik tenia molts homes amics però ella estimava les dones. Diversos amors li varen inspirar poemes bellíssims. Alejandra Pizarnik sembla nascuda directament per sofrir els seus mals i expressar la seves penes amb el do que li havia estat donat. És d'aquells artistes que ens pot fer preguntar-nos com haurien pogut ser sense els seus patiments, aquells quilos immòbils o creixents, aquells grans abundants i enrabiats com una venjativa constel·lació de cràters esguerrant-li el menor intent de crear-se una estètica.

Per sort, haver nascut a l'Argentina i ser de família benestant va suposar a Alejandra poder sotmetre's  a teràpies de psiconàl·lisi que, gràcies a un bon terapeuta, l'empenyeren a excavar en el seu interior turmentat per extreure'n un rosari infinit de versos que,  amb música de psalms , saltaven sobre el paper com organismes vius, per explicar-nos la seva solitud,  els mil matisos de l'amor i la mort, el descobriment continuat dels seus laberints íntims expressats en frases de personal i profund contingut.

Alejandra Pizanik, les seves llàgrimes són com la pluja que tant estimava i les seves foscors se'ns obren lluminoses.

Glòria Abras Pou   

dimarts, 10 d’octubre de 2017

MODIANO, UN MÓN

No fa gaires dies em vaig tornar a deixar enganyar. Segons com, fins i tot, em complau comprovar que el temps encara em reserva una mica d'innocència. El llibret que s'ha traduït al castellà amb el títol "Joyita" -segell Anagrama- dóna veu a una noia que creu reconèixer en un vago de metro a la seva mare dotze anys més tard de que aquesta l'abandonés, en un poblet, a casa d'una amiga.

Patrick Modiano és el gran seductor que, amb la seva prosa inquietant i melangiosa, em va arrossegar, un cop més, per laberints que, tal i com em temia, serien un recorregut agradable  que, tanmateix, no em portaria enlloc.

Vies i vies d'una estació de metro a l'altra, combinacions i correspondències. La dona de l'abric groc és la meva mare. La dona de l'abric groc parla des d'una cabina, després entra en una botiga de queviures i  en fa provisió. Carregada de llaunes de conserva es dirigeix al bloc de pisos del costat. Parlo amb la portera. Pujo fins al pis. Tinc un amic amb un estrany ofici: escolta emissores en llegües estrangeres i transcriu el què sent traduït al francès. La dona de l'abric groc em deia "Petite Bijou". Ella era artista i volia que jo també ho fos amb aquest sobrenom. 

De tant en tant entro a vells bars, sola o acompanyada de l'amic traductor. Són llocs que m'embolcallen amb els seus escassos parroquians de conversa discreta. Brilla el níquel de la barra i també el mirall que reflecteix dues llargues fileres d'ampolles de licor i el marbre de les taules és més blanc sota el raig dels neons. 

Resultat d'imatges de cafe de paris interieur
Café La Favorite- París
  

A causa d'un mareig he demanat auxili a una farmàcia i m'he fet amiga de la mestressa que em protegeix molt, la convido al barri, a sopar i, com faig amb l'amic traductor, li parlo de la mare que no tinc. No dic res de la dona que vaig veure al metro amb un abric groc.. Jo segueixo treballant de cangur per la filleta d'una rara parella, en un pis sense mobles, vora una boca de metro com tantes n'hi ha a París, tantes que sempre, si vols, et porten a algun lloc o altra.  M'han tornat records d'infantesa quan la dona de l'abric groc, la meva mare, es feia passar per aristòcrata en un pis del centre que no sé qui li pagava. No conec el pare.

Una novel·la breu, una dolça novel·leta de pobles de províncies i de suburbis parisencs que també són com pobles que se sap on estan ubicats perquè, des de qualsevol racó i sense esforç, es veu la torre Eyffel. Em deixo portar per Modiano i constato, una vegada més, que supleix una possible manca d'imaginació amb trames i subtrames només insinuades,  com aquelles melodies on el compositor comença una tornada, que m'atreveixo a pressentir, i que no encerto perquè no existeix. 

Sense síncopes brusques, el seductor Modiano em converteix en un Teseu  seguint el fil d'Ariadna que, coneixent l'escriptor, preveig tan complicat com no explicat, i que, tot i així, em produeix un suau efecte hipnòtic, emportada per misterioses atmosferes quotidianes  que em podrien conduir a l'infinit amb un doble posat d'avorrit entusiasme si això fora possible.

Les novel·les de Modiano no tenen final perquè no s'acaben mai. Potser tampoc comencen. Són un trajecte amb metro on, com en aquest cas, hi trobo la meva mare dotze anys després de l'últim dia que la vaig veure, jo, la Petite Bijou. Ha passat el temps però sé que és ella. Porta un abric groc. Demà repetiré el recorregut per tornar-la a veure i seguir-la, en secret, pels estrets passadissos subterranis de trista llum somorta. La meva mare amb un abric groc. Ella ignorant-me i jo mirant-la. I al damunt, París.

Passadís del metro a París - Fotografia, Vincentthomas

dilluns, 25 de setembre de 2017

BERTA ISLA VESTIDA DE BLANC

"Me casé con Tomás Nevinson en mayo de 1974, en la iglesia de San fermín de los Navarros, muy cerca del colegio al que los dos habíamos ido, en el que nos habíamos conocido y al que él había llegado tardíamente, con caatorce años. Aun no teníamos veintitrés  cuandp salimos de esa iglesia absurdamente cogidos del brazo (nunca habíamos caminado así, ni lo hicimos luego, yo vestida de blanco,  con un ramo en la mano, un velo alzado y una sonrisa de triunfo en los labios. (...) "

Javier Marías
BERTA ISLA

Plaça d'Orient - Madrid

L'escriptor madrileny Javier Marías ha escrit una novel·la excepcional sobre la solitud i les obligatòries relacions ajornades. Perquè no ens parla només de la solitud de la protagonista que dóna títol a l'obra sinó també de la solitud del seu marit Tomás Nevinson que corre erràtic pel món complint missions inconfessables, que mai no ens seran explicades. Javier Marías no ens relata anècdotes pròpies d'un llibre d'espionatge que, d'altra banda, podrien ser interessants. Ens explica interioritats de Berta Isla i Tomás Nevinson, l'estranya parella. Ella en la quietud del pis matrimonial tocant la madrilenya Plaça d'Orient i ell instal·lat en existències que ben poc tenen a veure amb la seva, obeint consignes i procurant fer sempre un bon treball per evitar la segura venjança. Nevinson que es tants homes i, poc sovint, ell mateix, sotmès a designis d'instàncies superiors que, en un moment donat i en plena joventut, li han robat la vida mitjançant una estafa sense cap esperança d'indemnització moral i amb l'agreujant de que el temps que algú ha pres a Tomás Nevinson mai no li podrà ser restituït com tampoc no serà mai possible retornar-li la innocència de quan té vint i pocs anys ni esborrar-li els dolors infringits en, el que se suposa, és el compliment d'un deure indefugible.

Seguiria i seguiria amb aquest comentari que podria haver fet en una taula de bar i que mai voldria ser ser una crítica o ressenya. He llegit "Berta Isla" amb entusiasme d'hipnotitzada pel discurs demorat, sempre intimista i elegant, que la novel·la ofereix. Ha estat un plaer recrear-se en la riquesa del llenguatge que empra l'autor, el ritme, de vegades sincopat, de la seva tan peculiar prosa, una prosa que descobreix una dimensió nova de la llengua castellana amb les seves capricioses frases on, sovint, hi batega la sintaxi anglesa, amb la seva inversió de l'ordre convencional de substantius, verbs, adjectius, adverbis i demés. Com un encanteri de més de cinc centes pàgines he rebut la veu d'un narrador omniscient i la de Berta Isla. Ambdues veus conformen un tot que, sense escletxes, ens impulsa a desenvolupar les reflexions que suggereix el text bellíssim, perfectament cohesionat d'una novel·la que hauria de ser cabdal per la Literatura d'aquests temps.
I em deixo moltes coses però no vull descuidar-me d'assenyalar la mestria amb que Marías tracta el pas del temps, com aquest temps traïdor erosiona les nostres existències, com un fet que ni hem presenciat pot alterar-nos la joia tràgica del viure.

Inevitablement, com tota obra, Berta Isla té a favors i en contres però, per mi, els guanyadors són els primers.

Glòria Abras Pou

Església de San Fermín de los Navarros- Madrid


Edifici central de l'MI6-Servei Secret britànic- Vauxhall Cross, Londres

divendres, 15 de setembre de 2017

TORNARAN LES HEURES ESCARLATES

 
És la carn, és la sang, és el vi, la saba de la terra. Rogencs i coral·lins quan l'aire inclina les heures de tardor que se'ns arrapen mentre una pluja prima hi afegeix lluïssors inesperades.
Purpurins, escarlates, carmins, fins fa poc éreu d'un verd exacte i ara us mostreu com un tapís de cors de misteriós batec, un jardí vertical que, màgic, il·lumina la tarda que s'escapa. De foc vestiu aquesta cambra i, com un mantell encès, acolliu la meva ànima. Formo part d'un instant amb vosaltres. Us miro i em mireu, roses i carmesins.

I tot aquest tresor me'l donen un moment i una finestra oberta. Una finestra que mai no ha volgut ser res més del que ja és, un rectangle que copsa llum i aire i que, ara i aquí, esdevé refulgent cataracta, fugaç irrepetible ràfega de temps que era i ja no és.

Glòria Abras Pou
Intent de prosa poètica
Inèdit
Primera versió

Publicat per primer cop el 16 d'octubre de 2016.

dimecres, 30 d’agost de 2017

ALDA MERINI, AMB BOGERIA

Resultat d'imatges de alda merini libri

(Amor de calç)
L'amor
que jo cerco
no és certament dins el teu cos,
que reclines sobre dones ben fàcils,
sense gruix.
L'amor que vull
és la teva constant presència,
  és l'ull atent de l'amo
 orgullós de la seva bèstia.
He cavalcat cavalls d'ombra i
qui m'ha vist córrer sense brides
m'ha considerat boja
i sí, una dona que viu sola
sense un escut historiat
sense una història de nens
no és ni mare ni dona.
És només només un nom híbrid estampat
amb calç a la teva pàgina.

Alda Merini - Clínica de l'abandó
Traducció Meritxell Cucurella


( Ho sé tot )
 No en sé res de tu
i no és que ficant
la teva carn dins la meva
m'hagis dit alguna cosa.
m'has deixat en suspens
com una hospitalització sense alta.
Des d'aleshores cerco
el meu historial clínic
imprudentment.

Alda Merini - Clínica de l'abandó
Traducció Meritxell Cucurella



De vegades, Déu mata els amants perquè no vol ser superat en amor.

Alda Merini


La poeta milanesa Alda Merini (1931-2009) escrivia com una boja perquè n'era o, potser, malgrat ser-ho. Va fer llargues estades a manicomis -ella no en deia instituts psiquiàtrics-. Alda Merini escrivia amb energia volcànica des del seu lloc de malalta tancada, de vegades lligada, des del llit, des del patí, des dels cafès de Milà un cop va ser donada d'alta, ja molt gran.
Alda Merini havia estudiat piano i de molt joveneta se li va revelar un greu trastorn nerviós que la va acompanyar fins la mort. Els electroxocs i l'avanç de la medicina en el terreny dels psicofàrmacs la varen ajudar a gaudir d'èpoques de lucidesa durant les quals va deixar anar el torrent poètic que, salvatge, s'allotjava a la seva sang.
Ella ens parla dels amants reals o ficticis mostrant una sexualitat i una sensualitat directes, sense filtres i així mateix s'acosta a Déu i s'eleva en una espiritualitat commovedora component oracions de misteriosa mística  i bellíssima música.
Va tenir família però poc la va ajudar. Va gaudir d'amistats il·lustres que la varen empènyer a no deixar mai d'escriure, va ser molt apreciada per Quasimodo i altres poetes d'aquell temps i, en un moment donat, va arribar a escriure poesies, des de la taula d'un cafè, que lliurava a la gent a canvi de consumicions, tan a precari vivia. Finalment, a demanda d'intel·lectuals i artistes es va aconseguir mantenir-la amb una modesta pensió.
Avui, ella que tot ho cantava és  gloriosament cantada per milers de lectors que l'estimen.

Glòria Abras Pou