dimarts, 10 d’octubre de 2017

MODIANO, UN MÓN

No fa gaires dies em vaig tornar a deixar enganyar. Segons com, fins i tot, em complau comprovar que el temps encara em reserva una mica d'innocència. El llibret que s'ha traduït al castellà amb el títol "Joyita" -segell Anagrama- dóna veu a una noia que creu reconèixer en un vago de metro a la seva mare dotze anys més tard de que aquesta l'abandonés, en un poblet, a casa d'una amiga.

Patrick Modiano és el gran seductor que, amb la seva prosa inquietant i melangiosa, em va arrossegar, un cop més, per laberints que, tal i com em temia, serien un recorregut agradable  que, tanmateix, no em portaria enlloc.

Vies i vies d'una estació de metro a l'altra, combinacions i correspondències. La dona de l'abric groc és la meva mare. La dona de l'abric groc parla des d'una cabina, després entra en una botiga de queviures i  en fa provisió. Carregada de llaunes de conserva es dirigeix al bloc de pisos del costat. Parlo amb la portera. Pujo fins al pis. Tinc un amic amb un estrany ofici: escolta emissores en llegües estrangeres i transcriu el què sent traduït al francès. La dona de l'abric groc em deia "Petite Bijou". Ella era artista i volia que jo també ho fos amb aquest sobrenom. 

De tant en tant entro a vells bars, sola o acompanyada de l'amic traductor. Són llocs que m'embolcallen amb els seus escassos parroquians de conversa discreta. Brilla el níquel de la barra i també el mirall que reflecteix dues llargues fileres d'ampolles de licor i el marbre de les taules és més blanc sota el raig dels neons. 

Resultat d'imatges de cafe de paris interieur
Café La Favorite- París
  

A causa d'un mareig he demanat auxili a una farmàcia i m'he fet amiga de la mestressa que em protegeix molt, la convido al barri, a sopar i, com faig amb l'amic traductor, li parlo de la mare que no tinc. No dic res de la dona que vaig veure al metro amb un abric groc.. Jo segueixo treballant de cangur per la filleta d'una rara parella, en un pis sense mobles, vora una boca de metro com tantes n'hi ha a París, tantes que sempre, si vols, et porten a algun lloc o altra.  M'han tornat records d'infantesa quan la dona de l'abric groc, la meva mare, es feia passar per aristòcrata en un pis del centre que no sé qui li pagava. No conec el pare.

Una novel·la breu, una dolça novel·leta de pobles de províncies i de suburbis parisencs que també són com pobles que se sap on estan ubicats perquè, des de qualsevol racó i sense esforç, es veu la torre Eyffel. Em deixo portar per Modiano i constato, una vegada més, que supleix una possible manca d'imaginació amb trames i subtrames només insinuades,  com aquelles melodies on el compositor comença una tornada, que m'atreveixo a pressentir, i que no encerto perquè no existeix. 

Sense síncopes brusques, el seductor Modiano em converteix en un Teseu  seguint el fil d'Ariadna que, coneixent l'escriptor, preveig tan complicat com no explicat, i que, tot i així, em produeix un suau efecte hipnòtic, emportada per misterioses atmosferes quotidianes  que em podrien conduir a l'infinit amb un doble posat d'avorrit entusiasme si això fora possible.

Les novel·les de Modiano no tenen final perquè no s'acaben mai. Potser tampoc comencen. Són un trajecte amb metro on, com en aquest cas, hi trobo la meva mare dotze anys després de l'últim dia que la vaig veure, jo, la Petite Bijou. Ha passat el temps però sé que és ella. Porta un abric groc. Demà repetiré el recorregut per tornar-la a veure i seguir-la, en secret, pels estrets passadissos subterranis de trista llum somorta. La meva mare amb un abric groc. Ella ignorant-me i jo mirant-la. I al damunt, París.

Passadís del metro a París - Fotografia, Vincentthomas

dilluns, 25 de setembre de 2017

BERTA ISLA VESTIDA DE BLANC

"Me casé con Tomás Nevinson en mayo de 1974, en la iglesia de San fermín de los Navarros, muy cerca del colegio al que los dos habíamos ido, en el que nos habíamos conocido y al que él había llegado tardíamente, con caatorce años. Aun no teníamos veintitrés  cuandp salimos de esa iglesia absurdamente cogidos del brazo (nunca habíamos caminado así, ni lo hicimos luego, yo vestida de blanco,  con un ramo en la mano, un velo alzado y una sonrisa de triunfo en los labios. (...) "

Javier Marías
BERTA ISLA

Plaça d'Orient - Madrid

L'escriptor madrileny Javier Marías ha escrit una novel·la excepcional sobre la solitud i les obligatòries relacions ajornades. Perquè no ens parla només de la solitud de la protagonista que dóna títol a l'obra sinó també de la solitud del seu marit Tomás Nevinson que corre erràtic pel món complint missions inconfessables, que mai no ens seran explicades. Javier Marías no ens relata anècdotes pròpies d'un llibre d'espionatge que, d'altra banda, podrien ser interessants. Ens explica interioritats de Berta Isla i Tomás Nevinson, l'estranya parella. Ella en la quietud del pis matrimonial tocant la madrilenya Plaça d'Orient i ell instal·lat en existències que ben poc tenen a veure amb la seva, obeint consignes i procurant fer sempre un bon treball per evitar la segura venjança. Nevinson que es tants homes i, poc sovint, ell mateix, sotmès a designis d'instàncies superiors que, en un moment donat i en plena joventut, li han robat la vida mitjançant una estafa sense cap esperança d'indemnització moral i amb l'agreujant de que el temps que algú ha pres a Tomás Nevinson mai no li podrà ser restituït com tampoc no serà mai possible retornar-li la innocència de quan té vint i pocs anys ni esborrar-li els dolors infringits en, el que se suposa, és el compliment d'un deure indefugible.

Seguiria i seguiria amb aquest comentari que podria haver fet en una taula de bar i que mai voldria ser ser una crítica o ressenya. He llegit "Berta Isla" amb entusiasme d'hipnotitzada pel discurs demorat, sempre intimista i elegant, que la novel·la ofereix. Ha estat un plaer recrear-se en la riquesa del llenguatge que empra l'autor, el ritme, de vegades sincopat, de la seva tan peculiar prosa, una prosa que descobreix una dimensió nova de la llengua castellana amb les seves capricioses frases on, sovint, hi batega la sintaxi anglesa, amb la seva inversió de l'ordre convencional de substantius, verbs, adjectius, adverbis i demés. Com un encanteri de més de cinc centes pàgines he rebut la veu d'un narrador omniscient i la de Berta Isla. Ambdues veus conformen un tot que, sense escletxes, ens impulsa a desenvolupar les reflexions que suggereix el text bellíssim, perfectament cohesionat d'una novel·la que hauria de ser cabdal per la Literatura d'aquests temps.
I em deixo moltes coses però no vull descuidar-me d'assenyalar la mestria amb que Marías tracta el pas del temps, com aquest temps traïdor erosiona les nostres existències, com un fet que ni hem presenciat pot alterar-nos la joia tràgica del viure.

Inevitablement, com tota obra, Berta Isla té a favors i en contres però, per mi, els guanyadors són els primers.

Glòria Abras Pou

Església de San Fermín de los Navarros- Madrid


Edifici central de l'MI6-Servei Secret britànic- Vauxhall Cross, Londres

divendres, 15 de setembre de 2017

TORNARAN LES HEURES ESCARLATES

 
És la carn, és la sang, és el vi, la saba de la terra. Rogencs i coral·lins quan l'aire inclina les heures de tardor que se'ns arrapen mentre una pluja prima hi afegeix lluïssors inesperades.
Purpurins, escarlates, carmins, fins fa poc éreu d'un verd exacte i ara us mostreu com un tapís de cors de misteriós batec, un jardí vertical que, màgic, il·lumina la tarda que s'escapa. De foc vestiu aquesta cambra i, com un mantell encès, acolliu la meva ànima. Formo part d'un instant amb vosaltres. Us miro i em mireu, roses i carmesins.

I tot aquest tresor me'l donen un moment i una finestra oberta. Una finestra que mai no ha volgut ser res més del que ja és, un rectangle que copsa llum i aire i que, ara i aquí, esdevé refulgent cataracta, fugaç irrepetible ràfega de temps que era i ja no és.

Glòria Abras Pou
Intent de prosa poètica
Inèdit
Primera versió

Publicat per primer cop el 16 d'octubre de 2016.

dimecres, 30 d’agost de 2017

ALDA MERINI, AMB BOGERIA

Resultat d'imatges de alda merini libri

(Amor de calç)
L'amor
que jo cerco
no és certament dins el teu cos,
que reclines sobre dones ben fàcils,
sense gruix.
L'amor que vull
és la teva constant presència,
  és l'ull atent de l'amo
 orgullós de la seva bèstia.
He cavalcat cavalls d'ombra i
qui m'ha vist córrer sense brides
m'ha considerat boja
i sí, una dona que viu sola
sense un escut historiat
sense una història de nens
no és ni mare ni dona.
És només només un nom híbrid estampat
amb calç a la teva pàgina.

Alda Merini - Clínica de l'abandó
Traducció Meritxell Cucurella


( Ho sé tot )
 No en sé res de tu
i no és que ficant
la teva carn dins la meva
m'hagis dit alguna cosa.
m'has deixat en suspens
com una hospitalització sense alta.
Des d'aleshores cerco
el meu historial clínic
imprudentment.

Alda Merini - Clínica de l'abandó
Traducció Meritxell Cucurella



De vegades, Déu mata els amants perquè no vol ser superat en amor.

Alda Merini


La poeta milanesa Alda Merini (1931-2009) escrivia com una boja perquè n'era o, potser, malgrat ser-ho. Va fer llargues estades a manicomis -ella no en deia instituts psiquiàtrics-. Alda Merini escrivia amb energia volcànica des del seu lloc de malalta tancada, de vegades lligada, des del llit, des del patí, des dels cafès de Milà un cop va ser donada d'alta, ja molt gran.
Alda Merini havia estudiat piano i de molt joveneta se li va revelar un greu trastorn nerviós que la va acompanyar fins la mort. Els electroxocs i l'avanç de la medicina en el terreny dels psicofàrmacs la varen ajudar a gaudir d'èpoques de lucidesa durant les quals va deixar anar el torrent poètic que, salvatge, s'allotjava a la seva sang.
Ella ens parla dels amants reals o ficticis mostrant una sexualitat i una sensualitat directes, sense filtres i així mateix s'acosta a Déu i s'eleva en una espiritualitat commovedora component oracions de misteriosa mística  i bellíssima música.
Va tenir família però poc la va ajudar. Va gaudir d'amistats il·lustres que la varen empènyer a no deixar mai d'escriure, va ser molt apreciada per Quasimodo i altres poetes d'aquell temps i, en un moment donat, va arribar a escriure poesies, des de la taula d'un cafè, que lliurava a la gent a canvi de consumicions, tan a precari vivia. Finalment, a demanda d'intel·lectuals i artistes es va aconseguir mantenir-la amb una modesta pensió.
Avui, ella que tot ho cantava és  gloriosament cantada per milers de lectors que l'estimen.

Glòria Abras Pou

dimecres, 23 d’agost de 2017

KHALIL GIBRAN COM UN LOTUS DE PÈTALS INCOMPTABLES


DEL CONEIXEMENT  D'UN MATEIXhttps://s-media-cache-ak0.pinimg.com/originals/02/41/f1/0241f12e7e7a17046789d1e073f4b100.jpg
 Fotografia, Pinterest


I un home digué,
Parleu-nos del Coneixement d’un mateix.
I ell respongué dient:
Els vostres cors coneixen en silenci els secrets dels dies i de les nits.
Però les vostres vides tenen set del coneixement del vostre propi cor.
Voldríeu saber en paraules el que sempre heu sabut en el pensament.
Voldríeu tocar amb els vostres dits el cor nu dels vostres somnis.
I seria un bé que poguéssiu fer-ho.
La font amagada de la vostra ànima ha de tenir necessitat de brollar i de lliscar, mormolant, cap al mar.
No permeteu, però, que hi hagi bàscules per a pesar el vostre desconegut tresor.
Ni cerqueu tampoc, amb pals o sondes, les pregoneses del vostre coneixement.
Perquè el propi ésser és un mar sense mesura ni límits.
No digueu mai: «He trobat la veritat», sinó: «He trobat una veritat».
No digueu: «He trobat el camí de l’ànima», sinó: «He trobat l’ànima caminant pel meu camí».
Car l’ànima segueix tots els camins.
L’ànima no camina per damunt d’una ratlla ni creix com una canya.
L’ànima es desplega ella mateixa com un lotus de pètals incomptables.

(El profeta, 1923)
Gibran Khalil Gibran
Traducció, Maria de Quadras



Kahlil GibranGibran Khalil Gibran (Bsharra, 1883-Nova York, 1931). Poeta i pintor libanès que va viure la major part de la seva vida als Estats Units. És conegut sobretot gràcies al seu llibre El profeta.




divendres, 11 d’agost de 2017

VELLES PARAULES MEVES

Mirall



La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta

I el cel de fosc metall

com un punyal s’endinsa

fins el cor de la terra.



De la finestra estant,

em veig a mi mateixa.

El corriol és curt,

L’aigua,  propera.

Esdevinc un esbós:

Dona donant l’esquena.



La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta.

Un presagi d’onades

inerta m’arrossega.

L’últim record que salta

és la trena de plata

compacta i vertical

partint la meva esquena.
Glòria Abras Pou, Poemes inèditshttps://dsigned.me/wp-content/uploads/machine-a-ecrire.jpg

Signat Le Blog, grafista freelance, Lyon





Succés

I

Portava el vestit blanc

de les festes més belles.

El vi blanc coll avall

i els glops de l’amant tendre.

Jardins sobre les pells,

laberints sense llei,

celebracions secretes,

sanglots, sospirs, suors,

un sol país el nostre,

tu i jo, jo i tu, nosaltres

com una única terra.

Illa de besos llargs

Illa d’ofec i febre.

II

Varem perdre les mans

que, de cop, eren cegues

I ja no coneixíem

els nostres ulls de sempre.

Portava el vestit blanc

de les festes més belles,

blanca vela estripada

vella barca estellada

surava malferida

a l’ull de la tempesta.



Glòria Abras Pou – Poemes inèdits




dimecres, 2 d’agost de 2017

OLGA XIRINACS, QUAN LES PARAULES ENS FAN COMPANYIA

Resultat d'imatges de olga xirinacs
    Olga Xirinacs, fotografia cedida per l'escriptora al digital Surtdecasa.cat
(...)
A casa hi ha un mirall ovalat, gran, que forma part del bufet que un arquitecte va fer per encàrrec dels avis. M'hi he mirat moltes vegades per veure'm formar part del mobiliari, interrogant-me jo mateixa a través de la imatge, com una ombra de les que Joan Alcover fa lliscar lentament pels retaules.
La llàgrima del Guepard és la meva i la de tots els que, com jo, arriben al final de les seves vides i s'adonen que la llàgrima és una condensació de la vida que han viscut, de la que no haurien volgut viure i de la que encara, en el seu crepuscle, els tocarà viure. També hi ha la joventut perduda, en aquesta llàgrima. Es miren al mirall. Sempre han volgut ser forts, moltes vegades dominants, però en aquest moment contemplen com es forma la llàgrima, candent com metall expulsat per una erupció volcànica, els crema la pell i la contemplen, no l'eixuguen, la deixen lliscar precisament perquè la llàgrima els ho diu tot: és el moment d'inflexió de la vida; has deixat de ser autònom, altres et conduiran pels camins que ja no podràs triar.

Olga Xirinacs
La llàgrima del Príncep de Salina (fragment).

Del llibre:
LA CRISI DELS VUITANTA
Xirinacs, Olga
Editorial Meteora S.L.
Barcelona
abril 2016

Poques paraules i meravellosament dites. Olga Xirinacs, excel·lent escriptora i també pianista toca amb punyent encert totes les tecles dels sentits. La llegeixo i m'hipnotitza la seva serenor, la saviesa que desprèn cada una una de les reflexions que ens deixa sobre el paper d'un llibre que ens parla i ens fa companyia. Que la vida la retingui molts anys i que ens vagi escrivint perquè, amb ella, estem menys sols.