diumenge, 24 de juliol de 2016

L'ESTIU QUE NO VAIG VIATJAR A LOUISIANA

Jo només me'n vaig a l'habitació del costat que és més ombrívola i on el silenci del veïnat, absent per vacances, m'envolta com un núvol de pau necessària.
Segueixo llegint "Manual per a dones de fer feines" i m'entusiasma. Sembla senzill però qualsevol lletraferit sap que no és gens fàcil explicar històries de breus instants en línies també breus i mots escollits destil·lant el poètic licor del temps que, dia a dia, degota i va conformant històries.  Mentre, oh ironia, em queden feines per fer. Feines de dona?. Cap dona ve.
Tenia previst visitar Nova Orleans però la calor i la humitat torturen els meus ossos i m'empenyen a desdir-me del projecte.
Potser era un oracle aquella vella frase que diu que mai no havia d'haver creuat el Mississipi. Era un missatge carregat de raó. Quieta a casa.
Unes quantes fotografies d'un altra lloc que, de moment, no veuré. I en són tants!
Beneït el racó més tranquil de la casa des del qual sento com l'aire corre, suau, fresc, seductor. Benvinguda l'ombra amiga que m'abraça i no em demana res a canvi.
Espero retornar d'aquest descans reiteratiu però necessari.

Gaudiu d'un bon estiu. Rodolí espontani de tan fàcil. Gaudiu, estiu, piu, piu...


Frank Relle, fotògraf-Clouet-Nova Orleans

Frank  Relle, fotògraf-Laharpe-Nova Orleans
Frank Relle, fotògraf-Mirabeau-Nova Orleans

dilluns, 11 de juliol de 2016

JORGE LUIS BORGES EM GUIA EN LA FOSCOR


Arbre de la goma gegantí-Plaça San Martín, Buenos Aires

LA LUNA
A María Kodama

Hay tanta soledad en ese oro.
La luna de las noches no es la luna
que vio el primer Adán. Los largos siglos
de la vigilia humana la han colmado
de antiguo llanto. Mírala. Es tu espejo.


Jorge Luis Borges



DESPEDIDA

Entre mi amor y yo han de levantarse
trescientas noches como trescientas paredes
y el mar será una magia entre nosotros.

No habrá sino recuerdos.
Oh tardes merecidas por la pena,
noches esperanzadas de mirarte,
campos de mi camino, firmamento
que estoy viendo y perdiendo...
Definitiva como un mármol
entristecerá tu ausencia otras tardes.


Jorge Luis Borges


Jo que només he pogut ser una dona no he sigut mai el somni del poeta que va estimar a Matilde Urbach. 


"Yo, que tantos hombres he sido, no he sido nunca,
aquel en cuyo abrazo desfallecía Matilde Urbach."

dissabte, 2 de juliol de 2016

YVES BONNEFOY, JE NOMNERAI DÉSERT CE CHÂTEU QUE TU FUS...1923-2016


Figura embolicada - Henry Moore-Toronto
Una mosstra mínima. Només dos poemes d'Yves Bonnefoy nascut a Tours (France l'any 1923 i mort aquest primer de juliol que encara crema. Estalvio més dades biogràfiques perquè, per sort, la xarxa n'ofereix si no suficients, moltes.
És una obvietat però la vull dir: Força de l'ànima i bellesa verbal conflueixen en aquest gran poeta. No en va les seves traduccions de Shakespeare al francès tenen el prestigi inqüestionable que tenen...Un gran poeta, com l'anglès, requereix sempre d'un altra gran poeta per traslladar-lo a una altra llengua. I aquest va ser el cas. Els poetes, com els vells rockers i com tots els artistes, mai no moren.


LA IMPERFECCIÓ ÉS EL CIM

S’esqueia que calia destruir i destruir i destruir, 
S’esqueia que no hi ha salut sinó a aquest preu.
Enrunar la faç nua que s’aixeca en el marbre, 
Martellejar tota forma tota bellesa.

Amar la perfecció perquè ella és el llindar, 
Però negar-la a penes coneguda, oblidar-la morta.

La imperfecció és el cim. 

Yves Bonnefoy-Traducció d'Eduard J. Verger

 L'IMPERFECTION EST LA CIME

Il y avait qu'il fallait détruire et détruire et détruire. 
Il y avait que le salut n'est qu'à ce prix.
Ruiner la lace nue qui monte dans le marbre. 
Marteler toute forme toute beauté.

Aimer la perfection parce qu'elle est le seuil 
Mais la nier sitôt connue, l'oublier morte,

L'imperfection est la cime.

Yves Bonnefoy


VERITABLE NOM

Desert en diré jo, del castell que vas ser, 
I nit d’aquesta veu, i absència del teu rostre, 
I, quan hauràs caigut en la terra infecunda, 
Desésser en diré, del llamp que t’haurà dut.

Morir és un país que tu estimaves. Vinc, 
Eternament, però, pels teus foscos camins. 
Destruesc ton desig, ta forma, ta memòria, 
Sóc el teu enemic que no tindrà pietat.

De tu, jo en diré guerra, i em prendré 
Amb tu les llibertats de la guerra i tindré 
A les mans el teu rostre obscur i travessat, 
Al cor aqueix país que il·lumina el temperi

Yves Bonnefoy - Traducció d'Eduard J. Verger


VRAI NOM

Je nommerai désert ce château que tu fus, 
Nuit cette voix, absence ton visage, 
Et quand tu tomberas dans la terre stérile 
Je nommerai néant l'éclair qui t'a porté.

Mourir est un pays que tu aimais. Je viens.
Mais éternellement par tes sombres chemins. 
Je détruis ton désir, ta forme, ta mémoire, 
Je suis ton ennemi qui n'aura de pitié.

Je te nommerai guerre et je prendrai 
Sur toi les libertés de la guerre et j'aurai 
Dans mes mains ton visage obscur et traversé, 
Dans mon cœur ce pays qu'illumine l'orage.

Yves Bonnefoy

Fonts:
Escultura: Museu d'Art Modern-Toronto (Canadà)
-wanadoo.perso.es
-maulpoix.net

dilluns, 27 de juny de 2016

JOAN VINYOLI, ...EL RIU ENCÈS ES PRECIPITA AL MAR...


Paul Klee-Expressionisme abstracte
Despunten crits de fulles en els arbres, 

esquinça un vol de grius el capaltard 
i la muntanya, amb blau recolliment 
crepuscular, porta a la falda humil 
un davantal de blats encara tendres. 
M'allunyo dels embruixos del ponent, 
esvento les recances i les cendres 
i de l'antiga troca tallo el fil. 
Pasturen per la nit roques i cabres, 
el riu encès es precipita al mar, 
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres; 
domini màgic, regne sublunar.

Joan Vinyoli-Domini màgic


El gran poeta català Joan Vinyoli (1914-1984) va néixer a Barcelona fill d'un metge que es va morir quan ell era encara molt petit. Va menar una joventut de noi humil. Va estudiar comerç.
La seva esplèndida inspiració poètica es veu, segons els estudiosos, molt influida per Rilke i Carles Riba si bé també s'hi troba el ressó de Shakespeare.
Solia passar l'estiu, primer a Santa Coloma de Farners a la comarca de La Selva i més tard a Begur, Alt Empordà. Els paisatges d'aquests indrets, molt estimats pel poeta, són sovint font de la seva inspiració inigualable.
El seu vers té música i és clàssica. 
Convé invocar el silenci i llegir-lo en veu alta sense dramatitzar.Pot ser com, per un instant, entrar en un domini màgic.
  

dijous, 23 de juny de 2016

JOAN EL BAPTISTA, VERBENA DE SANG


Caravaggio, San Giovanni nel deserto-És fàcil entendre a Salomé...
Joan, dit el Baptista va caure presoner d'Herodes tetrarca de Judea. Joan era cosí de Jesucrist i el seu precursor. Ell batejava a qui volia ser cristià, Crist inclòs, amb les aigües del riu Jordà. Ambdós tenien molta anomenada i arrossegaven a la gent que els seguia per escoltar-los i fer-se cristià mitjançant el baptisme. Herodes tetrarca de Judea començava a tenir por. Potser veia amenaçat el seu poder per aquells joves carismàtics. S'imposava la seva desaparició immediata.
Herodes estava casat amb Herodias viuda del seu germà. Males llengües asseguraven que ella mateixa havia assassinat al seu espòs i, tal vegada, amb l'ajuda del seu cunyat, el tetrarca amb qui s'havia unit de seguida.
Del seu matrimoni amb el germà d'Herodes Herodias havia aportat una filla adolescent coneguda amb el nom de Salomé. Era quasi una nena però ja es movia amb els gestos d'una dona passional i capriciosa.
La nit de lluna plena acollia la festa d'aniversari d'Herodes. L'homenatjat i els convidats departien alegrement en una de les sumptuoses terrasses del palau del tetrarca. Vestien tots models fantàstics  confeccionats per a l' ocasió. Vora de la piscina de jade hi creixien esveltes palmeres, xiprers majestuosos.La llum semblava pols de plata. L'atmosfera feia olor de llessamí florit, aroma embriagadora pels sentits. Se sentien els cants sincopats d'ocells exòtics.
Salomé amb un vestidet de gasa de color marfil, vaporós i d'enrevessat patró, volava més que voltava com una papallona pel jardí del tiet i padrastre. El tiet i padrastre que no havia deixat de mirar-la d' ençà d'haver-la vist aparèixer a la festa. -no ho podia dir a ningú però la nena li agradava des del primer dia quan Herodias l'havia portat a palau-.
Mentrestant la veu d'un home, fosca i quasi sinistre, procedent del soterrani on hi havia les masmorres, predicava la fe en Jesucrist i abominava dels pecadors que el tenien pres. Salomé es va mostrar, de cop, encuriosida per saber com era aquell home. Va pregar i suplicar amb sibil·lina coqueteria que el tiet li deixés veure el presoner. Va costar dir-li sí però Herodes era feble davant de Salomé i li va consentir la demanda. 
Joan va ser conduit ensangonat i encadenat davant de la princesa i els demés. Tant bon punt el va veure la nena es va començar a moure com una serp sota les gases color marfil del seu complicat vestit. I li va dir coses boniques, amb la veu encesa, perquè veure'l va ser estimar-lo i el rebuig, tan ràpid i evident, d'ell, impertèrrit, li va fer aflorar una bogeria desconeguda i altament perillosa. 
Mentrestant Herodes també es tornava boig, encisat per la seva fillastra que semblava un raig després d'aquella lluna plena que, hieràtica i immòbil, presidia la nit. Va arribar el moment en què Herodes, ja sense contenció verbal, va pregar a la seva neboda i fillastra que ballés per ell. A canvi el tetrarca li donaria el què ella demanés. Salomé veia brillar la febre als ulls de l'home de la seva mare. Es va fer pregar però, finalment, va accedir amb pervers distanciament. 
I així la filla d'Herodias, acompanyada de músics exquisits, va iniciar una dansa inquietant i voluptuosa. Les notes semblen premonitòries d'un esperit de mal. A cada tornada la nena es desprenia d'un tros de gasa del seu preciós vestit i els trossos de gasa quedaven flotant en l'aire com misterioses aus que seguien la dansa pel seu propi compte. Finalment la nena Salomé va mostrar la lluminositat de la seva nuesa de pètal perfumat. L'orquestra havia emmudit. Els convidats eren com estàtues.
Herodias es va acostar a la seva filla i li va xiuxiuejar a l'orella: Demana-li al tetrarca el cap de Joan el Baptista. 
I Salomé, la filla d'Herodias, va obeir complaguda. Joan no l'havia ni mirat. No havia fet ni un sol gest per estimar-la i això no se li feia a la jove princesa de Judea. Ningú podia dir-li no. Ningú podia negar-li la paraula i permetre els seus laments d'amor incontrolable. Per tres vegades va exigir al seu tiet: Vull el cap de Joan el Baptista. Amb obstinació i malaltissa autoritat: Vull el cap de Joan el Baptista. I una més.
Herodes, malgrat l'ofrena generosa de mil contrapartides de vàlua incalculable, va haver de cedir. Li havia dit que si ballava per ell li donaria el què li demanés. No podia incomplir perquè la seva era la paraula del tetrarca. I va donar ordre als seus esclaus i Joan fou decapitat.
Al cap de pocs moments Salomé va tenir a les mans la safata que contenia el cap del Baptista. No havia sigut d'ella, no seria de ningú. Un tango bíblic.
"Si m'haguessis mirat, m'hauries estimat" varen ser les últimes paraules que la nena va dir a l'home que no havia volgut escoltar-la i, que ara, ja no podia sentir-la i va començar a gemegar en un plor de so fatídic mentre, per ordre d'Herodes, els soldats l'envoltaven per matar-la.

Glòria Abras Pou
Primera versió lliure de text inèdit 


Fonts:
-Nou Testament
-Salome, Oscar Wilde, teatre
-Salomé, Richard Strauss, òpera
Video:
Anatolj Kirov

dissabte, 18 de juny de 2016

POTSER LI DEIEN VIOLETTE


Fotografia Robert Doisneau-dreamideamachine
Ja feia dues setmanes que no anava a veure la Maria. M'havia telefonat dient-me que li havien sorgit imprevistos. Volia tornar uns dies a París on hi tenia moltes amistats, ja m'ho explicaria a la tornada a la tornada. Només em demanava si, de tant en tant, podia anar fins a casa seva i regar-li les plantes. Al congelador m'hi guardava un pastís de gerds que havia fet per a mi.
Però no en vaig tenir prou regant les plantes i mirant el pastís de gerds que m'enduria. Aquell no ser-hi de la Maria era com un tel invisible i alhora es palpava com l'empremta de la seva presència. Vaig seure una estona a la cuina i.com sempre, vaig admirar-me d'aquell ordre que guardaven les coses. Cada plat, cada got, cada forquilla, cada gabinet, tot, tot semblava portar la seva marca eficient i secreta. No me'n vaig poder estar i, en contra de la meva forma habitual de fer, vaig aixecar-me d'una revolada i vaig pujar cap a la seva habitació. Em sentia xafardera i m'ho repetia per castigar el meu atreviment. Això no es fa i ho saps. Això no es fa! . Però mentrestant ja podia veure el llit tapat amb l' impecable cobrellit de ganxet que ella mateixa havia teixit feia anys. A la tauleta de nit de la dreta hi havia la fotografia d'en Jean, un rostre interessant entre la llum i l'ombra, clarament inspirat en la fotografia que havíem vist en el cinema en blanc i negre. L'armari fosc, no gaire gran, semblava respirar al costat de la paret que donava al balcó. I vaig haver d'obrir l'armari. Per què hi tenia les claus als panys? i que hi buscava jo en aquell interior tancat que només era d'ella?
En un costat hi havia peces de vestir penjades i tres calaixos plens de roba per la llar que no vaig ni tocar. A l'altra costat hi havia prestatges on hi guardava llibres, la majoria en francès, un vell tinter buit, un llapis nou granat que portava escrit "Hôtel de la mer - Les rives", un sobre gros que en guardava de petits, una carpeta molt plena que no vaig gosar obrir...i quan ja anava a tancar, quan ja quasi em sentia fora d'aquella habitació aliena que havia registrat empesa per la curiositat i una estranya inquietud, vaig veure el quadern, un quadern d'espiral obert sobre una pàgina escrita. Sí. Escrita amb una lletra petita i molt espessa que em va fer obrir tots els sentits.
"Em varen telefonar. Era una veu d'home que es va identificar com a Jacques, Jacques Nozière i em va citar a la boca del metro de Porte de Lilas. A les sis d'aquella mateixa tarda. No recordo ni com em vaig vestir ni quina combinació vaig haver de fer per arribar al punt de trobada. Nozière em va identificar de seguida i jo també vaig saber qui era quan el vaig tenir al davant fingint un somriure i demanat-me un somriure a mi mentre entre dents em deia que calíem aparentar que érem vells amics, potser ja quasi novios. Em vaig posar al seu costat i vaig seguir els seus passos. No sé quins carrers va agafar però eren estrets, força tranquils. A mi em bategava el cor de tal forma que semblava que tingués una bestia viva colpejant-me el pit. Sabia el què anava a fer i em feia pànic però ho faria, ho volia fer. Seria col·laboradora resistent i en pensar-ho se'm barrejaven la satisfacció i el pànic.
Varem enfilar unes escales fosques com la nit i al cap de dos trams Nozière va treure una clau i va obrir la porta d'un pis. Varem entrar, ell decidit i segur, jo espantada i sumisa. En una habitació se sentia xerrera d'homes. Feien el soroll d'un vesper, parlaven tots de cop i en veu baixa, es barallaven sense cridar. Nozière em va agafar la mà sense altra interès que el de conduir-me a una segona estança. Era un indret sinistre. No hi havia finestres i l'única llum era una làmpada de peu atrotinada que enfocava un home clarament fatigat i sofrent. L'home estava lligat de mans i peus a una cadira de pinça que ell provava de moure sense aconseguir-ho. Nozière li va clavar una plantofada a cada galta i es van sentir els cops secs i els crits bronquítics. Tot seguit i el va mordassar. Jo em sentia una cosa que no era. La sensació de no saber qui era, potser les ganes d'oblidar el meu nom perquè havia deixat de ser jo i el meu record em mossegava rancuniós. Els ulls se'm tancaven i se m'obrien en un gest d'autòmat. Les cames se'm movien inquietes i, si pensava alguna cosa, era que què feia jo en aquella vida, a París, en aquella habitació amb dos homes, un d'ells  presoner i garrotejat. Nozière em va dir, aquest ha denunciat a molta gent, potser també a Jean. Ara veuràs què faig perquè ens expliqui alguna cosa. Ets sorda i muda. Només mira i si et vé por te la fas passar, m'entens?. Vaig assentir mentre Nozière començava a connectar fils elèctrics al pit i als braços de l'home lligat. No vaig voler veure els ulls del botxí màrtir. Nozière i jo érem botxins, la guerra ens fa fer tots els papers de l'auca, surt el bó i el dolent. Nozière em va guiar amb la vista perquè jo aprengués com prement uns botons, el presoner rebia una descarrega que li enrampava l'ànima i que el feia cridar de dolor, ofegat darrere la mordassa.
Aquell mateix dia vaig saber de l'ofici que exercia Nozière a qui havia conegut en un cafè i amb qui m'havia vist diversos cops. Havia esdevingut la deixeble d'un torturador. Vaig frenar la consciència. M'havia compromès i compliria. Ja no pensava en en Jean, ni en la guerra, ni en França, ni en la llibertat. Només pensava en concentrar-me intensament en l'habilitat de connectar cables i prémer botons i, fins i tot, vaig atrevir-me a mirar els ulls esbatanats del màrtir presoner mentre Nozière l'interrogava amb actitud salvatge com convenia al seu rol. 
Aquell va ser el meu primer dia. N'hi varen haver més. Molts més. Durant molt temps vaig viure abduida pensant que estava complint una missió, feia una feina com qualsevol altre. Defensava els meus. Mai no m'hagués pensat que la memòria em passaria una factura tan alta d'aquella barbàrie en la que vaig participar amb el cor, amb el cap, amb les mans. Una factura sagnant que pagaré fins a la mort perquè, quan he intentat penedir.me d'aquells fets, no he pogut. No m'he sentit satisfeta d'haver practicat una conducta que només pot ser qualificada de criminal. Però tampoc he sentit penediment. Sóc una criminal des d'aquella primera vegada. o potser ja ho era abans i no me n'adonava. I així per sempre més, nit i dia, criminal.
  
Glòria Abras Pou
Fragment d'un exercici d'escriptura.


dilluns, 6 de juny de 2016

ROIG INVENTAT

Pintura de Pilar Fernández-Pinedo, Col·lecció "Brandenburgos a la vista" del Blog Pequeño Formato-Mi otro blog






















Roig inventat
petó llançat
que en l'aigua sura.
Pètal vençut
poema mut
amargor dura.
Reculle'm tu
si al passar em veus
i en els teus llavis
sents la ventura.
Jo sóc la rosa
que algú menysté
-roig inventat,
 petó llançat-.
La passió pura.


Glòria Abras Pou
poema inèdit