dijous, 27 d’octubre del 2016

LA RESPOSTA DEL SOMNI

El Jardí - Paul Delvaux

Ama il tuo sogno pur si ti tormenta.

Gabriele d'Annunzio

Sí, estima el teu somni. I creu en ell encara que et turmenti i aquells que diuen protegir-te, vulguin arrossegar-te dient que ells faran tocar de peus a terra.


Sí, estima el teu somni. I alimenta'l, deixa'l créixer, mantén-lo navegant-te en la sang i les artèries. I tanca els ulls o busca la foscor, mentre ell, el somni, campa majestuós per les fondàries del teu pensament i t'aparta, egoista, d'allò que en diuen realitat.


Sí, estima el teu somni, encara que ell t'estimi poc o gens a tu i et robi la son i les ganes de viure. Perquè per tu, el teu somni és la vida. I  si un dia o una nit sents que el teu somni va cap a la mort i creus que el seguiràs perquè ell t'és turment i vida,  no t'enganyis perquè,malgrat la seva mort, tu et quedaràs aquí i veuràs com de somni vivent amb pètals, amb espines i amb una ànima pròpia, a voltes perniciosa com un paràsit indomable,  va esdevenint record.

I sentiràs devastada la terra on el record, punyent, s'haurà establert. Tu. Perquè seràs els plors, les runes i la pols d'una ciutat bombardejada

                                                         fins que fertilitzants d'origen, potser ignot, faran que sentis la fragància d'un bosc on hi vibra la pluja i el teu propi somriure inesperat t'anuncii que has rebut la resposta del somni.

Glòria Abras Pou

Prosa amb voluntat poètica
Primer esborrany


diumenge, 23 d’octubre del 2016

I M'HO VAS FER SABER

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

W,H, Auden - Vint-i-set poemes.
Barcelona: Quaderns Crema, 1995 (traducció de Salvador Oliva).


Stop all the clocks, cut off the telephone
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling in the sky the message He is Dead,
Put crêpe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever, I was wrong.

The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun.
Pour away the ocean and sweep up the wood;
For nothing now can ever come to any good.

Songs from To Songs for Hedli Anderson
W.H. Auden
Twenty seven poems

Cinc de maig del dos mil setze

divendres, 21 d’octubre del 2016

HUPPERTIADA (2)

No poso "i (2)"  perquè no sé si Isabelle Huppert tornarà a aquesta pàgina.

És extraordinariament fotogènica però no cal oblidar que els autors de les fotografies són mestres en les divines arts d'extreure sublimitat de rostres que, potser al carrer, no ens farien girar sense que això signifiqui que es tracti de rostres invisibles o immirables.
  
Entre llums i ombres, inquietants atmosferes i boires, tal vegada inventades, gràcies als mestres retratistes copsem allò que, anys ençà, en mostraven els grans mestres pintors. Sempre penso que els fotògrafs voldrien el geni d'aquells d'aquells pintors ja considerat clàssics.  Però mai no diria que l'art de retratar amb càmera sigui un art menor. 
Si sabéssim els secrets que hi ha darrere els ulls privilegiats dels retratistes bons, siguin o no famosos. 
Les cares vistes molt més enllà de la possible bellesa. El mateix paisatge però sempre diferent.

Isabelle Huppert - Robin Holland

Isabelle Huppert - Whitney Vargas
Isabelle Huppert - Harry N. Abrams
Isabelle Huppert posa per a la Casa Givenchy-2012
                                                     Isabelle Huppert com a Greta Garbo

Si heu vist la petita galeria us agraeixo el cop d'ull que hi acabeu de fer.

dimecres, 19 d’octubre del 2016

EL MAL LLEIG


La joia de viure - Paul Delvaux
No acostumo a recordar-me de que he tingut càncers. Així, en plural. El mal lleig m'ha visitat més d'una vegada i més de dues. 
Em va arribar de ben jove, encara no havia fet trenta sis anys. Va ser un impacte difícil de descriure i, per tant, també força difícil d'escriure, segurament perquè he rebutjat recrear-me en les sensacions que vaig haver d'afrontar un cop sabuts els diagnòstics que,  per sort, sempre varen ser bons. Calia fer tractament, en algun cas quimioteràpia  i ràdio o pastilles o tot plegat, segons com abans, segons com abans i després de passar per la taula d'operacions.  Tinc un càncer,  pensava o,  ja tinc un altra càncer però la frase punyent no m'acabava de tocar per dins ni em provocava el plor, tan necessari. El dolor psíquic té altres formes de manifestar-se, se salta les llàgrimes i la factura va per altres conductes.

Vaig tenir seqüeles que em varen fer recórrer a l'ajuda psiquiàtrica. Veia la meva família -pocs components- terriblement afectada i fent el valent per transmetre'm ànims. Allò més important era salvar la vida, retornar a la pau que dóna la rutina, aquella atmosfera deliciosament domèstica que et transmet quietud i serenor.

Sé que durant un temps, desprès d'una mastectomia, rebutjava el mirall del bany i sentia que el meu cos es queixava en silenci,  com un infant a qui han pres alguna cosa que estima,  pel simple fet de que era només seva. Vaig dir adéu a la bonica roba interior que solia portar perquè, òbviament, vaig prescindir de la part superior i ja no feia cap falta conjuntar les peces. Dolços retalls de seda rivetejats amb blonda que se'm posaven al damunt com una segona i seductora pell. Varen anar llançats i varen ser substituïts, quan ho creia convenient, per sostenidors lleugerament tramposos d'aparença gairebé ortopèdica que, fent funció de pròtesis m'ajudaven a portar la roba de manera escaient retornant al meu cos les proporcions perdudes pel que fa a l'aparença.

 Perquè jo vaig ser, durant molt temps,  una estàtua malmesa per un agent terrorista de la mort.
Però no hi va haver maneres de sentir-me desgraciada. Primer, la vida i jo encara hi era per gaudir de tantes coses que m'agraden d'ella. El cervell em va permetre ben aviat sentir que no podia reduir l'existència a un fragment de carn arrabassada pel bon seny de cirurgians curosos.

No sóc partidària de les sessions de fotografies on queda demostrat que l'atractiu d'una dona va molt més enllà de la simetria d'aquells orgues que ens han estat donats pel gaudi sexual i per alletar els nostres fills. Aprenem a dissimular les lògiques,  i tan femenines, inhibicions i si la parella ens hi acompanya, res torna a ser el què era ja que, fins i tot, pot millorar.

És el primer cop que escric sobre el mal lleig -així molta gent amagava el nom comú de càncer-. Tinc consciència de que la meva vida no hauria estat la mateixa amb o sense cornades. Però el que mai no sabré és si hauria estat millor o pitjor, ni hi penso. Jugo el rol que se m'ha assignat amb tanta naturalitat com puc i és tanta que, el què deia al principi, no acostumo a recordar-me de que he tingut càncers. He plorat a causa dels malvats que s'han endut sers que estimava. Jo encara sóc aquí i, si algú em llegeix i se sent ajudat, aquestes ratlles hauran complert amb la seva funció.

Salut i no oblideu mai de fer-vos revisar pel metge quan qualsevol indret del cos deixi anar algun lament i, fins i tot, sense esperar a sentir cap dolor, per sistema feu-vos fer un cop d'ull de manera metòdica perquè el càncer, massa sovint, ens envaeix amb un traïdor silenci, burla les defenses del  cos i n'evita les queixes. I ve quan fem tard.

Glòria Abras Pou

dijous, 13 d’octubre del 2016

MUSES (1), VERA SLÒNIM NABOKOV


Vera i Wladimir Nabokov

No sé si sabríem res de Vera Slònim si no s'hagués casat amb Wladimir Nabokov. El que sí és segur és que l'obra del gran escriptor rus no seria la mateixa sense la presència de qui va ser primer de tot, la seva inspiradora i després la seva mecanògrafa i traductora així com la persona que control·lava totes les activitats artístiques i intel·lectuals del geni. La senyora Nabokov també feia de xofer del seu marit i els seus amics i coneguts sabien que sempre, ja a Berlín, portava una pistola.

Vera Slònim, de família jueva, era una jove molt culte que va conèixer Nabokov en un ball de màscares a Berlín. Ella, disfressada, se li va apropar i li va recitar un poema del qual ell n'era l'autor. L'escriptor, ja petulant a l'època, va sentir el seu ego exaltat i va voler fer coneixença immediata d'aquella senyoreta tan interessant. Mai més es varen separar. Vint-i-dos mesos després d'haver-se trobat per primera vegada es varen casar per formar un matrimoni que els hi hauria de durar fins a la mort.
Vera Slònim i Nabokov varen haver de fugir de Berlín per evitar la descarnada persecució dels nazis als jueus. Després d'estades temporals a París i a Londres es varen instal·lar a Estats Units on Nabokov va impartir cursos de literatura en universitats diverses. Quan Nabokov, ja autor de gran prestigi gràcies a una obra esplèndida, es va retirar de l'ensenyament, la parella es va establir, durant anys i fins a la fi de les seves vides, a Suïssa, en el fabulós Hotel Palace de Montreux davant del plàcid llac. Era un indret ric, de rics i per a rics.
El cèlebre marit de Vera Slònim Nabokov no va ser mai honorat amb el Premi Nobel. Un més de tants eximis, ignorat o, potser rebutjat, per l'Acadèmia Sueca.
La parella va tenir un únic fill que entre altres coses es va dedicar a cantar òpera amb un èxit més que discret i va traduir la novel·la més famosa del seu pare, "Lolita" al rus. També va provar sort fent de pilot de cotxes de carreres.
En la vida d'aquesta parella lligada per un amor apassionat s'hi comptabilitza una infidelitat per part de l'escriptor. Durant una absència a Paris, l'any 1937, quan la seva esposa va romandre a Berlín per tenir cura del fill d'ambdós que tenia tres anys, Nabokov va tenir un romanço fervent amb una poeta russa, perruquera canina. L'escriptor va canviar el to de les seves cartes a l'estimada Vera i ella se'n va adonar. Li va dir "o ella o jo". I Nabokov, penedit, va dir-li "tu". i es va quedar per sempre al seu costat.
La parella s'expressava normalment en rus però tots dos eren poliglotes i canviaven d'idioma quan calia.
Vera Slònim, 1923
Tan immens era l'amor que Wladimir Nabokov sentia per Vera que només cal llegir les seves cartes i veure el què és un geni enamorat fins el moll dels ossos. Transcric alguns passatges d'una de les cartes esmentades:


"Felicitat meva, la meva meravellosa felicitat daurada, com et puc explicar fins a quin punt sóc teu -amb tots els meus records, els meus poemes, els meus esclats, els meus salts interiors? O explicar-te que no puc escriure una paraula sense sentir-la com serà pronunciada per tu -i que no em puc recordar de la més nímia bagatel·la viscuda sense experimentar la pena més viva per no haver-la viscuda junts-ja pot ser la cosa més personal, la més intransmissible, tan sols un capvespre en un revolt de carretera- comprens el què vull dir, felicitat meva?.

(...)
Et donaria tota la meva sang si hagués de fer-ho -és difícil d'explicar, sembla pla, però és així. Mira, et vull dir que amb el meu amor jo hauria pogut omplir deu segles de foc, de cançons, de coratge -deu segles ben sencers, prodigiosos i aeris, plens de cavallers cavalcant per turons esplendorosos, i de llegendes de gegants, i de troians feroços, i de vels de color taronja, i de pirates, i de poetes. 
(...)
T'estimo, et vull, tinc una insuportable necessitat de tu...Els teus ulls -que brillen meravellats quan, tirant el cap enrrere, dius alguna cosa graciosa- els teus ulls, els teus llavis, les teves espatlles, tan lluminosos i radiants...
Has entrat a la meva vida, no com si em fessis una visita...més aviat com si tu arribessis a un regne on totes les riberes esperessin el teu reflex, i tots els camins, els teus passos.


novembre 1921 "


Vera i Wladimir Nabokov  a Montreux davant l'Hotel Palace
Fonts: Habla memoria, Wladimir Nabokov-Compactos Anagrama
           Fragments de "Cartas a Vera" obtinguts a la xarxa.
           Blog Deslettres
         

divendres, 7 d’octubre del 2016

HUPPERTIADA ( 1 )

Isabelle Huppert 1977 Xavier Martin
La prestigiosa actriu francesa Isabelle Huppert ja fa molts anys que es fa fotografiar per retratistes d'enorme talent. La col·lecció de les seves fotografies on podem observar, per si fes falta, la seva immensa ductilitat i les moltes biografies que bateguen, enigmàtiques, darrere dels seus ulls, ha estat exposada a diversos museus i sales del món.

Isabelle Huppert 1980 - fotògraf no datat
Isabelle Huppert 1987 - Studio Harcourt

Isabelle Huppert 1991- D. Eissermann

Isabelle Huppeert 2001 -Peter Lindbergh
Isabelle Huppert 2012-Mario Anelli- De l'exposició "The Artist is present" M.O.M.A.-NYC-Marina Abramovic



dissabte, 1 d’octubre del 2016

HA RETORNAT OCTUBRE I JO TAMBÉ


Safrans - Félix Vallotton
I aquesta llum d'octubre entre a la casa i, com cada any, tot pren un aire de pel·lícula francesa de pressupost modest. La llum d'un sol que ja no m'enlluerna però il·lumina els racons i confereix a cada un d'ells una tonalitat particular. Els llibres que demanen tornar a ser llegits,  si més no fullejats, tocats, canviats de lloc. No hi fa res que la A i la W s'aguantin l'una amb l'altra o que la Z es recolzi sobre una Y o una I i que la B s'amagui ajaguda al prestatge sota la U que dorm un son immerescut.
 Tot té un altra caire amb aquesta llum d'octubre acabat d'arribar, llum que no m'agredeix ni em fa fer ganyotes, quieta i fresca rebaixa la lluïssor del vidre de la gerra verda que sosté una rosa blanca de paper. De paper.
I la lluentor d'un marc daurat, que guarda somriures que jo estimo, s'ennobleix perquè ara sembla d'or vell com una antiga i valuosa peça que ja fa anys , potser segles, pertany a la família i  va passant de mà en mà. Ara el tinc jo i no sé per qui serà. I la pell és més pàl·lida perquè la llum és pàl·lida i, en el mirall, el pas del temps sembla més lent i, bondadosament o no, m'enganya, m'estalvia un rictus, m'esborra aquella arruga i dissimula el quasi inexistent color dels llavis ja cansats.
Tot per aquesta llum d'octubre nova i constant que sempre em fa recordar França i les seves tardors que em guien per carrerons inhòspits de pobles i ciutats, buscant-hi cafès freqüentats per sers que semblen ombres i parlen en veu baixa sobre qui sap què.

Un paràgraf de Proust , un tapís brodat amb fils de cristalls de mil colors cap d'estrident. I En acabar, unes notes de Chopin en un plor controlat que envaeix, subtil i  inconsolable, l'atmosfera. És a casa. És a qualsevol cafè d'ombres no gaire lluny d'aquí mateix. És aquesta llum d'octubre que retorna i amb olor de molsa m'abraça quan em reconeix.

Glòria Abras Pou
Text inèdit