dilluns, 25 de setembre de 2017

BERTA ISLA VESTIDA DE BLANC

"Me casé con Tomás Nevinson en mayo de 1974, en la iglesia de San fermín de los Navarros, muy cerca del colegio al que los dos habíamos ido, en el que nos habíamos conocido y al que él había llegado tardíamente, con caatorce años. Aun no teníamos veintitrés  cuandp salimos de esa iglesia absurdamente cogidos del brazo (nunca habíamos caminado así, ni lo hicimos luego, yo vestida de blanco,  con un ramo en la mano, un velo alzado y una sonrisa de triunfo en los labios. (...) "

Javier Marías
BERTA ISLA

Plaça d'Orient - Madrid

L'escriptor madrileny Javier Marías ha escrit una novel·la excepcional sobre la solitud i les obligatòries relacions ajornades. Perquè no ens parla només de la solitud de la protagonista que dóna títol a l'obra sinó també de la solitud del seu marit Tomás Nevinson que corre erràtic pel món complint missions inconfessables, que mai no ens seran explicades. Javier Marías no ens relata anècdotes pròpies d'un llibre d'espionatge que, d'altra banda, podrien ser interessants. Ens explica interioritats de Berta Isla i Tomás Nevinson, l'estranya parella. Ella en la quietud del pis matrimonial tocant la madrilenya Plaça d'Orient i ell instal·lat en existències que ben poc tenen a veure amb la seva, obeint consignes i procurant fer sempre un bon treball per evitar la segura venjança. Nevinson que es tants homes i, poc sovint, ell mateix, sotmès a designis d'instàncies superiors que, en un moment donat i en plena joventut, li han robat la vida mitjançant una estafa sense cap esperança d'indemnització moral i amb l'agreujant de que el temps que algú ha pres a Tomás Nevinson mai no li podrà ser restituït com tampoc no serà mai possible retornar-li la innocència de quan té vint i pocs anys ni esborrar-li els dolors infringits en, el que se suposa, és el compliment d'un deure indefugible.

Seguiria i seguiria amb aquest comentari que podria haver fet en una taula de bar i que mai voldria ser ser una crítica o ressenya. He llegit "Berta Isla" amb entusiasme d'hipnotitzada pel discurs demorat, sempre intimista i elegant, que la novel·la ofereix. Ha estat un plaer recrear-se en la riquesa del llenguatge que empra l'autor, el ritme, de vegades sincopat, de la seva tan peculiar prosa, una prosa que descobreix una dimensió nova de la llengua castellana amb les seves capricioses frases on, sovint, hi batega la sintaxi anglesa, amb la seva inversió de l'ordre convencional de substantius, verbs, adjectius, adverbis i demés. Com un encanteri de més de cinc centes pàgines he rebut la veu d'un narrador omniscient i la de Berta Isla. Ambdues veus conformen un tot que, sense escletxes, ens impulsa a desenvolupar les reflexions que suggereix el text bellíssim, perfectament cohesionat d'una novel·la que hauria de ser cabdal per la Literatura d'aquests temps.
I em deixo moltes coses però no vull descuidar-me d'assenyalar la mestria amb que Marías tracta el pas del temps, com aquest temps traïdor erosiona les nostres existències, com un fet que ni hem presenciat pot alterar-nos la joia tràgica del viure.

Inevitablement, com tota obra, Berta Isla té a favors i en contres però, per mi, els guanyadors són els primers.

Glòria Abras Pou

Església de San Fermín de los Navarros- Madrid


Edifici central de l'MI6-Servei Secret britànic- Vauxhall Cross, Londres

divendres, 15 de setembre de 2017

TORNARAN LES HEURES ESCARLATES

 
És la carn, és la sang, és el vi, la saba de la terra. Rogencs i coral·lins quan l'aire inclina les heures de tardor que se'ns arrapen mentre una pluja prima hi afegeix lluïssors inesperades.
Purpurins, escarlates, carmins, fins fa poc éreu d'un verd exacte i ara us mostreu com un tapís de cors de misteriós batec, un jardí vertical que, màgic, il·lumina la tarda que s'escapa. De foc vestiu aquesta cambra i, com un mantell encès, acolliu la meva ànima. Formo part d'un instant amb vosaltres. Us miro i em mireu, roses i carmesins.

I tot aquest tresor me'l donen un moment i una finestra oberta. Una finestra que mai no ha volgut ser res més del que ja és, un rectangle que copsa llum i aire i que, ara i aquí, esdevé refulgent cataracta, fugaç irrepetible ràfega de temps que era i ja no és.

Glòria Abras Pou
Intent de prosa poètica
Inèdit
Primera versió

Publicat per primer cop el 16 d'octubre de 2016.

dimecres, 30 d’agost de 2017

ALDA MERINI, AMB BOGERIA

Resultat d'imatges de alda merini libri

(Amor de calç)
L'amor
que jo cerco
no és certament dins el teu cos,
que reclines sobre dones ben fàcils,
sense gruix.
L'amor que vull
és la teva constant presència,
  és l'ull atent de l'amo
 orgullós de la seva bèstia.
He cavalcat cavalls d'ombra i
qui m'ha vist córrer sense brides
m'ha considerat boja
i sí, una dona que viu sola
sense un escut historiat
sense una història de nens
no és ni mare ni dona.
És només només un nom híbrid estampat
amb calç a la teva pàgina.

Alda Merini - Clínica de l'abandó
Traducció Meritxell Cucurella


( Ho sé tot )
 No en sé res de tu
i no és que ficant
la teva carn dins la meva
m'hagis dit alguna cosa.
m'has deixat en suspens
com una hospitalització sense alta.
Des d'aleshores cerco
el meu historial clínic
imprudentment.

Alda Merini - Clínica de l'abandó
Traducció Meritxell Cucurella



De vegades, Déu mata els amants perquè no vol ser superat en amor.

Alda Merini


La poeta milanesa Alda Merini (1931-2009) escrivia com una boja perquè n'era o, potser, malgrat ser-ho. Va fer llargues estades a manicomis -ella no en deia instituts psiquiàtrics-. Alda Merini escrivia amb energia volcànica des del seu lloc de malalta tancada, de vegades lligada, des del llit, des del patí, des dels cafès de Milà un cop va ser donada d'alta, ja molt gran.
Alda Merini havia estudiat piano i de molt joveneta se li va revelar un greu trastorn nerviós que la va acompanyar fins la mort. Els electroxocs i l'avanç de la medicina en el terreny dels psicofàrmacs la varen ajudar a gaudir d'èpoques de lucidesa durant les quals va deixar anar el torrent poètic que, salvatge, s'allotjava a la seva sang.
Ella ens parla dels amants reals o ficticis mostrant una sexualitat i una sensualitat directes, sense filtres i així mateix s'acosta a Déu i s'eleva en una espiritualitat commovedora component oracions de misteriosa mística  i bellíssima música.
Va tenir família però poc la va ajudar. Va gaudir d'amistats il·lustres que la varen empènyer a no deixar mai d'escriure, va ser molt apreciada per Quasimodo i altres poetes d'aquell temps i, en un moment donat, va arribar a escriure poesies, des de la taula d'un cafè, que lliurava a la gent a canvi de consumicions, tan a precari vivia. Finalment, a demanda d'intel·lectuals i artistes es va aconseguir mantenir-la amb una modesta pensió.
Avui, ella que tot ho cantava és  gloriosament cantada per milers de lectors que l'estimen.

Glòria Abras Pou

dimecres, 23 d’agost de 2017

KHALIL GIBRAN COM UN LOTUS DE PÈTALS INCOMPTABLES


DEL CONEIXEMENT  D'UN MATEIXhttps://s-media-cache-ak0.pinimg.com/originals/02/41/f1/0241f12e7e7a17046789d1e073f4b100.jpg
 Fotografia, Pinterest


I un home digué,
Parleu-nos del Coneixement d’un mateix.
I ell respongué dient:
Els vostres cors coneixen en silenci els secrets dels dies i de les nits.
Però les vostres vides tenen set del coneixement del vostre propi cor.
Voldríeu saber en paraules el que sempre heu sabut en el pensament.
Voldríeu tocar amb els vostres dits el cor nu dels vostres somnis.
I seria un bé que poguéssiu fer-ho.
La font amagada de la vostra ànima ha de tenir necessitat de brollar i de lliscar, mormolant, cap al mar.
No permeteu, però, que hi hagi bàscules per a pesar el vostre desconegut tresor.
Ni cerqueu tampoc, amb pals o sondes, les pregoneses del vostre coneixement.
Perquè el propi ésser és un mar sense mesura ni límits.
No digueu mai: «He trobat la veritat», sinó: «He trobat una veritat».
No digueu: «He trobat el camí de l’ànima», sinó: «He trobat l’ànima caminant pel meu camí».
Car l’ànima segueix tots els camins.
L’ànima no camina per damunt d’una ratlla ni creix com una canya.
L’ànima es desplega ella mateixa com un lotus de pètals incomptables.

(El profeta, 1923)
Gibran Khalil Gibran
Traducció, Maria de Quadras



Kahlil GibranGibran Khalil Gibran (Bsharra, 1883-Nova York, 1931). Poeta i pintor libanès que va viure la major part de la seva vida als Estats Units. És conegut sobretot gràcies al seu llibre El profeta.




divendres, 11 d’agost de 2017

VELLES PARAULES MEVES

Mirall



La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta

I el cel de fosc metall

com un punyal s’endinsa

fins el cor de la terra.



De la finestra estant,

em veig a mi mateixa.

El corriol és curt,

L’aigua,  propera.

Esdevinc un esbós:

Dona donant l’esquena.



La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta.

Un presagi d’onades

inerta m’arrossega.

L’últim record que salta

és la trena de plata

compacta i vertical

partint la meva esquena.
Glòria Abras Pou, Poemes inèditshttps://dsigned.me/wp-content/uploads/machine-a-ecrire.jpg

Signat Le Blog, grafista freelance, Lyon





Succés

I

Portava el vestit blanc

de les festes més belles.

El vi blanc coll avall

i els glops de l’amant tendre.

Jardins sobre les pells,

laberints sense llei,

celebracions secretes,

sanglots, sospirs, suors,

un sol país el nostre,

tu i jo, jo i tu, nosaltres

com una única terra.

Illa de besos llargs

Illa d’ofec i febre.

II

Varem perdre les mans

que, de cop, eren cegues

I ja no coneixíem

els nostres ulls de sempre.

Portava el vestit blanc

de les festes més belles,

blanca vela estripada

vella barca estellada

surava malferida

a l’ull de la tempesta.



Glòria Abras Pou – Poemes inèdits




dimecres, 2 d’agost de 2017

OLGA XIRINACS, QUAN LES PARAULES ENS FAN COMPANYIA

Resultat d'imatges de olga xirinacs
    Olga Xirinacs, fotografia cedida per l'escriptora al digital Surtdecasa.cat
(...)
A casa hi ha un mirall ovalat, gran, que forma part del bufet que un arquitecte va fer per encàrrec dels avis. M'hi he mirat moltes vegades per veure'm formar part del mobiliari, interrogant-me jo mateixa a través de la imatge, com una ombra de les que Joan Alcover fa lliscar lentament pels retaules.
La llàgrima del Guepard és la meva i la de tots els que, com jo, arriben al final de les seves vides i s'adonen que la llàgrima és una condensació de la vida que han viscut, de la que no haurien volgut viure i de la que encara, en el seu crepuscle, els tocarà viure. També hi ha la joventut perduda, en aquesta llàgrima. Es miren al mirall. Sempre han volgut ser forts, moltes vegades dominants, però en aquest moment contemplen com es forma la llàgrima, candent com metall expulsat per una erupció volcànica, els crema la pell i la contemplen, no l'eixuguen, la deixen lliscar precisament perquè la llàgrima els ho diu tot: és el moment d'inflexió de la vida; has deixat de ser autònom, altres et conduiran pels camins que ja no podràs triar.

Olga Xirinacs
La llàgrima del Príncep de Salina (fragment).

Del llibre:
LA CRISI DELS VUITANTA
Xirinacs, Olga
Editorial Meteora S.L.
Barcelona
abril 2016

Poques paraules i meravellosament dites. Olga Xirinacs, excel·lent escriptora i també pianista toca amb punyent encert totes les tecles dels sentits. La llegeixo i m'hipnotitza la seva serenor, la saviesa que desprèn cada una una de les reflexions que ens deixa sobre el paper d'un llibre que ens parla i ens fa companyia. Que la vida la retingui molts anys i que ens vagi escrivint perquè, amb ella, estem menys sols.                    

dimarts, 25 de juliol de 2017

BLAI BONET, NARRATIVA ANTOLÒGICA

Resultat d'imatges de FUSILAMIENTOS fotografía
Fusilamientos- Font: Blog, Visiones de la crueldad



(...)
El cotxe, enfront del cementiri, encengué els fars i enfocà tota la tàpia. Se veien les passioneres verdes que penjaven damunt la paret. Els uniformats deixaren els fanals en terra; llevaren els grillons als homes i els homes estenien els braços , vinclaven les cames com si haguessin de caure i cridaven dient noms de dona i d'home. Deien els noms d'home amb una veu particular, amb una veu petita i més esqueixada, com si anomenessin el nom d'un noi. Amb la culata del fusell els empenyien cap a la tàpia. Se posaren en filera molt junts, de cara a la paret. Ploraven com ases. A dos metres de distància, els milicians dispararen els fusells metralladors. Tots varen caure d'esquena amb els braços estesos, com titelles. Després se sentien un gemecs llargs, dèbils. S'hi acostà un home amb una pistola - ¡pam, pam, pam, pam! - i se va estendre un silenci estirat damunt tot el camp. El cotxe apagà els fars i la tàpia quedà quasi negra, amb una mica de lluna damunt les pedres. Cantà un ocell dins una alzina . I els olorosos pins se movien, olorosos i verds, sota les estrelles.  (...)

EL MAR
Blai Bonet, 1958

CLUB EDITOR
1ª EDICIÓ, MARÇ DEL 2011
bARCELONA

Blai Bonet, Santanyí, Balears, 1926, Cala Figuera, 1997

Faulkner hauria gaudit llegint-lo i, tal vegada, hauria sentit enveja.

dijous, 13 de juliol de 2017

MARIA CABRERA CALLÍS, ESTACIÓ D'ENLLAÇ

Estació de tren de Badalona.JPG


INTERLUDI A LES VIES

Sec a l'estació

el viure a les vies
el pas de les hores
el ferro a les venes

tan fàcil
i un fil de vent
resseguint-li les galtes.


Maria Cabrera Callís


EPÍLEG A LES VIES

          Lectura en clau vitalista
          per a qui un dia ballava
          amb mi sense sabates.

Sec a l'estació del viure
a les vies el pas de les hores

el ferro roent a les venes
tan fàcil
i un raig de sol
resseguint l'esperança
.

Maria Cabrera i Callís

També ens hem acompanyat molt les vies i jo. Maria Cabrera en fa música poètica i jo, fins ara, n'he fet suggeridor silenci tancat en el meu cap. M'ha encegat els ulls el gris viu de les vies que viuen dibuixant línies paral·leles que, de tant en tant, es creuen en insòlits revolts que segueixen els capricis del paisatge. I de vegades s'han parat els trens perquè ens hem dit adéu o fins demà o que et vagi bé. O res. I de vegades s'han parat els trens perquè a les vies hi hagut sang. Sempre acabo recordant-la. Roja i lluent, la sang.

Maria Cabrera i Callís va néixer a Girona l'any 1986. 
Val la pena llegir i rellegir els seus versos.
Ella diu que "la poesia és música que es fa amb paraules".
Jo hi afegeixo, les paraules són música.

Glòria Abras Pou

Poemes: Mag poesia
Fotografia: Estació de ferrocarril, Badalona

dissabte, 20 de maig de 2017

SANTA MARGHERITA DI BELICE, LA VIL·LA D'EL GUEPARD

Palau Filangeri Cuto i esglèsia -Santa Margherita di Belice
En principi no ho teníem previst però viatjar per Sicília i acostar-se -només faltaria-a Agrigento ens va recordar la proximitat de Santa Margherita di Belice, Margarita en la parla siciliana. Era fàcil anar-hi empesos per la força del record d'una novel·la tan cabdal com és El Guepard així com de la fidel i bellíssima versio cinematogràfica que en va fer el realitzador Luchino Visconti.
Al cementiri de Palerm ja havíem visitat les discretes tombes dels Lampedusa, la princesa mare de l'escriptor, l'escriptor i la seva esposa. Per poc lletraferit i cinèfil que siguis Sicília t'arrossega amb la seva llum solar ferotgement compacta com una força més de la dotada naturalesa de l'illa.
Santa Margarita di Belice és un poble petit i quiet amb una plaça llarga que acull un parell de bars i amb prou espai com per ballar-hi, fer tertúlia o restar-hi en silenci.Tocant la plaça hi ha el palau Lampedusa, en realitat Filangeri-Cuto, ja que era la mare de Giuseppe Tomasi qui ostentava el títol de princesa que va heretar el seu únic fill, príncep, és clar.
Actualment la propietat pertany al municipi i s'hi poden admirar les fosques i profundes sales que Visconti va emprar per filmar bona part de la pel·lícula. Hi ha reproduccions en format maniquí de tots els actors i també es conserven moltes fotografies de la filmació on hi podem veure el magnífic príncep de Salina interpretat per Burt Lancaster, el bell Alain Delon fent de Tancredi i Claudia Cardinale jugant la fresca i espontània Angèlica que omple de vida la severa mansió. S'hi exhibeixen també traduccions d'El Guepard en molts idiomes i, en resum, la volta resulta gratificant perquè desvetlla un munt de records.
Al defora el poble es fregia en silenci i així vàrem fer una "passegiatta" pel parc del palau que ara és del poble i on tant hi devia haver jugat el petit príncep envoltat de preceptors sota l'atenta vigilància de la seva mare.Quan entres al poble, cartells amb lletres gegantines exhibeixen el símbol de la noble família, el guepard i així ens fan saber, per si no ens en havíem adonat, que estem arribant a Donnafugatta, el poble d'estiueig on els Salina de la novel·la passaven llargs estius.
Vàrem ser visitants únics aquell matí que va culminar en un dels restaurants del poble on hi servien  abundant peix cruixent i saborós, encara impregnat de l'aroma del mar.
Després varem anar deixant la transparència d'aquell racó de terra ardent per retornar a Agrigento, un dels llocs més bonics d'aquesta illa sorprenent, sempre més bella del que es pugui esperar. Paisatges volcànics i platges coronades pels capitells imponents de Magna Grècia, terrenys de cultiu i de pastura i indrets encantadors com el que acabàvem de descobrir seguint la ruta d'aquell cavaller que ens hauria de deixar una obra immortal.

Glòria Abras Pou

Plaça just al davant del Palau i l'esglèsia

dissabte, 13 de maig de 2017

ELS AMORS ANÒNIMS

mujer-vampiro Edvard Munch

Tancàvem les portes.

Fugíem de la llum.

Tant ens abraçàvem

que els ossos ploraven

d’un enyor futur.

Quan ens separàvem

la pell s’estripava

perquè n’érem un.

Com besties ferides

sortíem a l’aire

l’un de l’altra, lluny.


Glòria Abras Pou
Poem inèdit - Sense Títol


Il·lustració, pintura d'Edvard Munch







dimecres, 10 de maig de 2017

TAN SENZILL COM AIXÒ, A L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS EN EL SEU 81 ANIVERSARI

Escriuré quatre versos,
només me'n falten dos,
el tercer es diu Olga,
l’últim, etern amor.

Glòria Abras Pou


A l'escriptora OLGA XIRINACS avui 11 de maig de 2017 dia del seu 81è aniversari. 
Resultat d'imatges de MUSEU DE BADALONA
Mosaic romà - Museu de Badalona

dimecres, 3 de maig de 2017

BETTE I LUCILLE

Resultat d'imatges de bette davis y joan crawford
Bette Davis i Joan Crawford durant el rodatge de Què fou de Baby jane?




Només es portaven quatre anys. Ambdues trepitjaven fort gespa o alfombra. Mentre la més jove, havia rebut formació actorial i havia fet teatre des que era una adolescent, Joan de famíla modesta i pares separats, quan tenia 11 anys compaginava l'escola amb l'ofici de cambrera. Joan va començar ballant en cabarets de tercer ordre, va fer pornografia pel gaudi de magnats del cinema que, finalment, varen saber que podia fer alguna cosa més que lluir aquelles cames sota els seus ulls d'extraterrestre.
Eren dones ben diferents però amb molts punts en comú. El poder de les seves presències punyents, el segell de les seves mirades que han fet història en llibres i cartells lluminosos.

No sé fins on ens podem refiar de la sèrie que HBO ha estrenat dedicada a aquestes dues àguiles reials però els capítols són distrets i creïbles, voldria creure que força ben documentats.
Mentre Susan Sarandon fa una Bette més semblant a ella mateixa que a l'actriu representada, Lange, amb certa lentitud, va entrant en el personaatge de Joan Crawford aconseguint matisos que, la rossa d'El carter sempre truca dos cops, no m'hauria deixat preveure mai tanta força dramàtica sota la mà de qui sigui el seu implacable cirurgià.
Tant Sarandon com Lange han fet bon us dels bisturís dels seus cirurgians i, malgrat estar en una edat madura, tenen secuencies on fan el seu goig. Sarandon aconsegueix ser molt Davis quan, disfressada com una ninota grotesca, apareix de Baby Jane i a Lange ens l'anem creient -al menys jo-, a mida que el seu personatge creix per assumir que s'ha fet vella sense remei i que és millor que el cinema, sigui de sèrie B, ni la televisió, no la recordin més. Ella és la primera que vol oblidar-se de la decadència en que la seva vida ha entrat amb pas ferm.  Durant un temps se l'havia considerat l'actriu més bonica del món. Ara, a pesar de cremes i massatges, ha deixat d'existir i, poc després d'entendre-ho-ho així, mor de càncer.
Bette Davis apareix més vital, menys preocupada pel seu aspecte físic i molt segura de les seves dots dramàtiques. El personatge furga en l'altre personatge, el que li toca representar, té criteri quan el text que ha de dir no la fa prou feliç i ho manifesta amb l'energia Sarandon que tots li coneixem a l'actriu estatunidenca d'ulls dansaires.
Molt bé Alfred Molina com a Robert Aldrich. Sorprenenent la senyora Zeta Jones fent d'Olivia de Havilland i també Kathy Bates disfressada de Joan Blondell.

Varen triomfar com deesses i un dia, no saben quan ni com, varen donar-se la brusca trompada que les hauria de conduir al subterrani de la glòria. Els pits blancs i fragants de Monroe eren més grossos que els ulls de les dues gegantes condemnades a la despietada i silenciosa invisibilitat. No sé si sabien que havien nascut per ser mites i que els seus noms encara s'escolten amb justa reverència.

La sèrie es deixa veure amb placidesa. Al principi arrenca de manera feixuga i costa trobar la cara de Crawford en la de Jessica Lange i Susan Sarandon és encara molt bonica i llampant per recordar-nos la distingida ganyota en que Davis s'havia anat convertint a força d'anys i copes. Per cert, Crawford tampoc estalviava el mam. Necessitaven ser felices i sembla que l'alcohol, falsament, euforitzava els seus esperits sensibles i genials.

Veure-les recreades em fa pensar que hauré de tornar a mirar algunes de les seves pel·lícules i tornar, convençuda, a dir allò que brolla de la sang, mira que n'era de bona, que bona que era!. L'exclmació val tant per l'una com per l'altra.

Glòria Abras Pou

BETTE AND JOAN
Una producció HBO en vuit capítols.

Il·lustració, fotografia Harper's Bazaar

dimarts, 25 d’abril de 2017

JAIME GIL DE BIEDMA, AHIR DIA DE SANT JORDI, ANY 2017


Imatge relacionada
Estació de Nava de la Asunción (Sòria) d'on procedia la família del poeta
Ahir dia de Sant Jordi no vaig parlar ni escriure de l'amor però ell sap que sempre el porto amb mi. De manera espontània he recordat el poeta barceloní Jaime Gil de Biedma que tan bé el va expressar,  ensopit i pletòric perquè així devia ser la seva vida, ensopida i pletòrica . "La vida de vegades".
 I l'amor oferint-nos contínuament, la joia i la ferida.
"Un destino condujo diestramente
las horas, y brotó la compañía.
Llegaban noches. Al amor de ellas
nosotros encendíamos palabras,
las palabras que luego abandonamos…”

“La vida a veces”

La vida a veces es tan breve
y tan completa que un minuto
– cuando me dejo y tú te dejas –
va más aprisa y dura mucho.
La vida a veces es más rica.
Y nos convida a los dos juntos
a su palacio, entre semana,
o los domingos a dar tumbos.
La vida entonces, ya se cuenta
por unidades de amor tuyo,
tan diminutas que se olvidan
en lo feliz, en lo confuso.
La vida a veces es muy poco
y tan intensa -si es tu gusto-
Hasta el dolor que tú me haces
da otro sentido a ser del mundo.
La vida; luego, ya es nosotros
hasta el extremo más inmundo.
Porque quererse es un castigo
y es un abismo vivir juntos.
Jaime Gil de Biedma
Jaime Gil de Biedma y Alba va néixer a Barcelona el 13 de novembre de 1929.
És un dels poetes més importants de la Generación del 50.
Va morir a Barcelona el dia 8 de gener de 1990.

Fotografia del blog josevillarino.blogspot.com

LAS PERSONAS DEL VERBO
Jaime Gil de Biedma
Círculo de Lectores, 1982

dimarts, 4 d’abril de 2017

YASMINA A BABILÒNIA

Yasmina Reza



Aquest pretén ser el comentari superficial d'un llibre que també ho és. Ambdues coses volen ser el què són o, si més no, s'hi aproximen molt.
Parlo de l'últim llibre de la francesa Yasmina Reza famosa pels seus textos teatrals que de forma, per a mi inexplicable, arrasen pels teatres més prestigiosos d'occident. Alguns com "Le dieu du carnage" s'han portat al cinema i aquest, en especial, dirigit per l'excel·lent realitzador polonès Roman Polanski. Per imperatius legals Polanski ja fa anys que té prohibit viatjar als Estats Units -una obscura història amb una menor que ja té més de quaranta anys i no està gens traumatitzada del que, potser, hi va poder haver entre ella i el director fa vint- i- vuit o vint-i-nou anys. Actualment Polanski està nacionalitzat francès i viu a París com també hi viu Reza de la qual és molt amic.
Però tot això, ben mirat, em podia quedar per dir i anar directa a "Babylone" el llibre publicat per Flammarion que va guanyar el Premi Renaudot el passat 2016.
Es tracta d'una novel·la negra?. El que és segur és que la novel·la té crim, un crim comès per un ciutadà, en principi innocent, encobert per una veïna que tampoc té cap fusta d'homicida.
Abans no s'arriba al crim, Elizabeth,  la veïna que fa de narradora, ens introdueix en el seu món, les relacions amb els amics i col·legues i la seva lleugera amistat amb Jean-Lino Manoscrivi, l'assassí de no direm quin personatge.
Reza escriu tant com vol sense dir massa coses. Divaga amb mestria perquè la seva prosa és àgil, transparent, pròpia d'una dama eixerida que se sap expressar amb humor i elegància. Satiritza certa societat burgesa de gent satisfactòriament retribuïda i se centra en un punt que toca directament la febre ecologista tan en voga avui dia. Reza fa molt bé els diàlegs, poden semblar senzills però té el seu mèrit fer diàlegs creïbles i naturals, la majoria tan superflus com els que tenim tots al llarg del dia quan ens comuniquem arreu sense necessitat d'esmentar la fondària insondable de, per exemple, Descartes.
L'escriptora francesa és una esplèndida nadadora de superfícies i ho és amb el seu estil sempre segur i cohesionat, de vocabulari sempre ajustat i culte i amb divertides incursions als argots i expressions col·loquials dels personatges.
No és un llibre avorrit. Passa agradablement lleuger com un àpat dietètic exquisit i quan s'acaba lamentes -al menys jo- que el notable talent de Yasmina Reza per orquestrar situacions no sempre habituals i també les que ho són, no vulgui anar mai  gaire lluny. A mesura que el text avança batega potent la dramaturga que l'ha escrit en nom d'Elizabeth.

Nadadora i narradora d'atractiva lectura i poc risc. Sempre fan peu a l'aigua d'una escriptura gens turbulenta. 


Glòria Abras Pou, Abril 2017



diumenge, 29 de gener de 2017

12 VARIACIONS DE VERMELL


Mar vermell-Elisabet Salat, acrílic amb tinta sobre tela

l.- La teva sang, la meva sang. La nostra sang, mare.

2.-L'ombra dels talls de préssec banyats amb vi. La flama que tu encens i m'il·lumina els ulls.

3.-I tot seguit el record dens d'aquella nit d'estiu. Nit que fugia signada a l'horitzó per les         últimes esgarrapades d'un sol que es resistia a deixar-nos.

 4.-Un genoll encetat. La carn oberta i mansos rierols d'un roig jove i lluent cames avall, avall.

5.-Em vull pintar les ungles de les mans d'un granat intens. Miro l'ampolleta d'esmalt. Tu me la     prens. Potser un altra dia, penso jo. Però ha de passar molt temps. 

 6.-El blanc llençol de sota va aparèixer un matí sembrat d'estranyes roses,   humides, desiguals, vermells furiosos i  vermells suaus. I l'escalfor al bell mig de les cuixes. Font de vida i d'amor. 

7.-De l'arbre japonès cauen les fulles xopes de l'aigua de la pluja. Són del color de les cireres
     més madures, pètals que la terra absorbeix perquè la fertilitzen.

8.-Per fi unes arracades de corall!  Tenen  tons diferents i aigualits,  reflecteixen la llum. Si
     no fossin un regal tan esperat, intentaria menjar-me-les. Coralls pel cor.   

9.--Per fi llueixo ungles de mans i peus esmaltades d'espès color granat. La meva font de 
       vida anuncia un altra pas del mes, també granat. Simfonia bordeus. 
    
10.-En un aparador he vist un sumptuós vestit vermell llarg fins als peus. L'escot en forma  
        d'v anava senyalant, subtil però directe, un infern amagat.

11.-Quan vares venir al món et vaig enfilar una maduixa a cada orella. El teu cor i el meu 
       cor junts com fins feia un instant. Junts bategant vermells i humits com les menudes
       maduixes penjades dels teus lòbuls minúsculs.
          
12.-La meva imatge última reunirà tots els tons del vermell: encarnat i rogenc, porpra,         
        escarlata,  carmí i carmesí i cardenal encès, granat i algun nou roig que algú, potser, 
        inventarà per a mi.

         I que així sia perquè el Vermell és Mort i Vida.
         
Dotze variacions sobre vermell.
Glòria Abras Pou