És la carn, és la sang, és el vi, la saba de la terra. Rogencs i coral·lins quan l'aire inclina les heures de tardor que se'ns arrapen mentre una pluja prima hi afegeix lluïssors inesperades.
Purpurins, escarlates, carmins, fins fa poc éreu d'un verd exacte i ara us mostreu com un tapís de cors de misteriós batec, un jardí vertical que, màgic, il·lumina la tarda que s'escapa. De foc vestiu aquesta cambra i, com un mantell encès, acolliu la meva ànima. Formo part d'un instant amb vosaltres. Us miro i em mireu, roses i carmesins.
I tot aquest tresor me'l donen un moment i una finestra oberta. Una finestra que mai no ha volgut ser res més del que ja és, un rectangle que copsa llum i aire i que, ara i aquí, esdevé refulgent cataracta, fugaç irrepetible ràfega de temps que era i ja no és.
Intent de prosa poètica
Inèdit
Primera versió
Publicat per primer cop el 16 d'octubre de 2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada